Petrarca

Líric i humanista italià, la seva poesia va influenciar en autors com Lope de Vega, Francisco de Quevedo, Luis de Góngora (en Espanya), William Shakespeare i Edmund Spenser, en Anglaterra. Tan influent com les noves formes que aportà a la poesia, va ser la seva concepció humanista, en la que s’unia el cristianisme amb la cultura clàssica.

La seva obra principal és el Canzoniere publicat originalment amb el nom de “Rime in vita e Rime in morte de Madonna Laura”. Laura es constitueix en l’objecte idealitzat del seu amor representant de les virtuts cristianes i de la bellesa de l’antiguitat.
Poc abans de la seva mort, va publicar els "Trionfs", dedicats a exaltar la elevació de l’ànima humana cap a Deu.
Petrarca va ser autor també del poema èpic "Àfrica", dedicat al conqueridor romà Escipió l’Africà, i d’una col·lecció de biografies de personatges il·lustres. Va escriure èglogues i epístoles i un elogi de la vida retirada, "De vita solitaria".
Els poemes del "Cancionero" van ser escrits en italià. Les seves primeres composicions, "Àfrica" i la seva primera prosa, en canvi, estaven escrites en llatí.
La utilització del vers d’onze síl·labes (hendecasíl·lab) i els seus perfectes sonets van agradar molt a poetes dels dos segles següents i van tenir influència en el Segle d’Or espanyol, encara que alguns autors els rebutjaran i els jutjaran com a estrangeritzats.

Dante Alighieri

Ens centrarem en la figura principal d'aquest grup, Dante Alighieri. La seva obra més aclamada va ser La Divina Comèdia i també va ser la base del pensament modern, encara que l'obra més revolucionària seria De vulgari eloquentia on dignifica el toscà com a llengua amb la qual escriure.

Dante va inventar el tercet, que és una estrofa de tres versos. Amb això naixerà el sonet que consta de catorze versos hendecasíl·labs distribuïts en dos quartets y dos tercets.

La Vita Nuova
És la seva primera obra coneguda després de la mort de le seva estimada Beatriz. El sentit del títol ve donat per la renovació vital que experimenta el poeta al enamorar-se de la seva estimada. En l’obra s’alternen 31 poemes lírics i 42 capítols en prosa. La part en prosa serveix com a explicació dels sonets escrits segons els cànons del Dolce Stil Nuovo. La Vita Nuova és la màxima expressió del sentit del Dolce Stil Nuovo.
El tema de l’obra és l’amor platònic de Dante per Beatriz. Dante es troba amb Beatriz per primer cop amb 9 anys i no la torna a veure fins a nou anys després, amb divuit anys. Dante s’enamora d’ella però, tot i així, oculta cuidadosament l’amor que li té cortejant obertament a una altra dona. Beatriz ho descobreix i l’ignora i Dante pren com a objectiu en la seva vida expressar el seu amor per Beatriz a través de la poesia. Dante cau malalt i durant la seva convalescència té un malson on presagia la mort de Beatriz. Més endavant Dante es creu enamorat d’un altre dona però aviat és desdiu de tal pensament. Una visió li mostra a Beatriz vestida de vermell al Cel i Dante es proposa no estimar mai a cap altre dona per mantenir el record de Beatriz.
En l’àmbit universal es coneix a Beatriz com una de les més grans muses de la història.

La Divina Comedia

Poema èpic escrit en el dialecte toscà. L’obra es divideix en tres parts: Infern, Purgatori i Paradís. Cada una de les seves parts està dividida en cants, i aquests compostos per tercets. La composició del poema s’ordena segons el simbolisme del número tres (número que simbolitza la trinitat sagrada i el símbol d’equilibri i estabilitat en altres cultures). A l’obra hi ha tres personatges principals, Dante, que personifica a l’home, Beatriz, que personifica a la fe i Virgili, que personifica a la raó. L’estrofa té tres versos i cada una de les tres parts compta amb trenta-tres cants. Dante utilitza el número deu com a cabalístic, fet que e spot veure en els cent cants de la comedia (33 en cada regne més el cant introductori) o en els deu nivells de l’Infern (nou cercles més la zona dels indeferents).

Infern
Dante es troba perdut en el vell mig d’una selva quan troba a Virgili el qual li fa de guia seguidament durant el viatge. Aquí es pot observar com Dante fa referència a Virgili, ja que el considerava com a un mestre. Virgili i Dante baixen a l’infern a través d’una cova. Primer passen a través de la zona dels indiferents (els que durant la vida no van triar entre el bé i el mal). Durant la travessa a l’infern Dante descriu els nou cercles concèntrics en els que són sotmesos a càstig els condemnats, segons la gravetat dels pecats que han comés en vida. Dante troba en l’interiro de l’infern a molts personatges antics i de la época i cada un d’ells narra la seva història breument a cambi de que Dante prometi mantenir viu el seu record en el mon dels vius. Cada càstig s’ajusta a la naturalesa del pecat i es repeteix eternament.

Purgatori
Dante i Virgili travessen el purgatori i allà es diuen adéu ja que a Virgili, un pagà, no li està permesa l’entrada al Paradís. El purgatori és una muntanya simètrica a l’infern. En cada esglaó es redimeix un pecat. Dante es va purificant dels seus pecats en cada nivell perquè un àngel li va esborrant una lletra d’una escriptura que li havien posat a sobre a mesura que avança. En el purgatori Dante es troba a poetes famosos.

Paradís
Està compost per nou cercles concèntrics també, i acabat amb una rosa immensa on en cada un dels seus pètals es troba una ànima i on en el seu centre es troba Deu. Dante troba al paradís a Beatriz i ella li diu que l’estarà esperant. Per acabar, quan Dante dirigeix la mirada cap a Deu es desmaia i és aleshores quan es desperta.

Dante va anomenar senzillament comedia al seu llibre acord amb el esquema clàssic, ja que no podia ser una tragèdia perquè tenia un final feliz.

Renaixement

Itàlia: 1. Poesia -> Ludovico Ariosto, Orlando Furioso
Torquato Tasso, Jerusalén Libertado
Pietro Bembo
2. Prosa -> Nicolás Maquiavelo, El Príncipe
Baltasar Castiglione, El Cortesano
Jacobo Sannazzaro, Arcadia
França: 1. Poesia -> Pierre Ronsard
2. Prosa -> François Rabelais, Gargantua y Pantagruel
Michel Montaigne, Ensayos
Portugal: Poesia -> Francisco Saa de Miranda
Luís de Camoens, Os Lusiadas
Prosa humanística -> Thomas More, Utopia
Erasmo de Rotterdam, Elogio de la Locura


Itàlia s XV/XVI

Judovic Ariostoso, Orlando Furioso
Llarguíssim poema èpic, diferent i original. L’argument és pres de matèria de Bretanya. Orlando és un cavaller enamorat d’una dama, Angèlica, però ella no el correspon. La gelosia i la traïció el porten a la bogeria, amb la seva força sobrehumana arrasa amb tot i no sent dolor físic. L’obre té un aire fantàstic ja que Medoro, amic d’Orlando, es monta en un hipogrif i viatja a la lluna per trobar la raó perduda d’Orlando. La troba dins d’una ampolla, li retorna a Orlando i aquest, se la veu recuperant així la raó perduda.

Torquato Tasso, Jerusalén Libertado
Poema èpic que es centra en la primera creuada.

Nicolàs Maquiavel, El príncep
És un tractat polític i una obra literària alhora. És possible que estigui centrat en la figura de Cèsar Borgia. Per a Maquiavel el príncep és l’encarnació de la raó, de l’estat, i l’interés de l’estat està per sobre de tot. Defensa que el bon governador ha de ser absolut, ha de saber enganyar i dissimular. “El fi justifica els mitjans”.

Baltasar Castiglione, El Cortesà
L’autor intenta descriure el cànon d’un cortesà perfecte, un home culte, hàbil, destre, ha de conèixer l’art, la cultura i la guerra, sent així un gran poeta i guerrer. S’oposa a l’home de l’edat mitjana.

Jacobo Sannazzaro, Arcadia
En el renaixement sorgeix el bucolisme (exaltació a la natura) “locus amoeanus”. És una novel·la de model per d’altres on la natura es representa a traves d’una zona anomenada Arcadia.

Portugal

Saa de Miranda és un poeta del renaixement portugués de l'estil de Garcilaso de la Vega, de literatura petrarquista. L'obra més universal del renaixement portugués és de Luís de Camoens, Os Lusiadas. És un poema èpic i es podria considerar com un dels últims grans poemes èpics. Narra en versa la història del poble portugués. En una primera part es centra sobretot en les expedicions i descobriments geogràfics dels portuguesos i en canvi en la segona part Camoens s'inspira més en llegendes de caràcter fantàstic i mitològic del pobl portuguès.

Anglaterra

L'etapa del renaixement a Anglaterra es coneix amb el nom d'èpoci isabelina ja que cincideix en el període de temps en que governa Isabel I. Es pot parlar de prosa humanista de la mà de Thomas Moro per exemple. El seu llibre més interessant és Utopia.

Holanda

Erasmo de Rotterdam, l'intel.lectual més important del renaixement europeu. La seva obra més universal és Elogio a la Locura. Amb ell sorgeix tota una corrent que s'exent per Europa, l'erasmisme, corrent filosòfica amb una dimensió religiosa que defensa el retorn dels valors inicials del cristianisme. Erasmus és crític amb l'esglèsia, ja que aquesta viu tan sols de rituals. Els erasmistes difondran les seves idees fins al punt que Roma es veu amenaçada i crea la contrareforma.

Dolce Stil Nuovo

A finals del segle XV a Itàlia, més concretament a Florència, hi va haver un grup literari que va realitzar una sèrie de revolucions tant literàries com filosòfiques (sobretot en la burgesia), el Dolce Stil Nuovo. En els seus orígens eren poetes com Marcelo Figino, Guido Cavalcante, Angelo Politiano i Dante, aquests al seu torn van influenciar a poetes més tardans com Petrarca, Boccaccio, Bembo... La revolució a la qual faig referència és un canvi radical quant a la manera d'afrontar temes tals com la religió, la política, la literatura o les arts.

El Dolce Stil Nuovo buscava canviar o aconseguir un nou estil, tenir una ruptura amb l'Edat Mitjana. L'amor i la naturalesa eren els temes principals i eren un camí per arribar a lo espiritual. En l'amor, al igual que els trovadors, la dona queda idealitzada, es un ésser superiror i el trovador és el seu fidel servent. Però la diferència entre els trovadors i el Dolce Stil Nuovo és que en els trovadors la dona es de carn i ós mentras en el Dolce Stil Nuovo la dona és una espècia d'ésser angelical i el seu cos no té rellevància ja que és un camí per arribar a Déu.

El Dolce estil Nuovo es concreta en utilitzar versos endecasílabs y heptasílabs. Després d'el Dolce Stil Nuovo tot va canviar, va ser un pas cap a la modernització.

Literatura Medieval

1. Èpica medieval:
Chanson de Roland
Raoul de Cambrai
Los Nibelungos
2. Poesia medieval: La lírica trobadoresca --> Gèneres:
Cansó
Sirventés
Alba
Pastorela
Planto
Tensó
Trobadors:
Guillermo X de Aquitania
Bernat de Ventadorm
Marcabrú
Giraut de Bornelh
Arnaut Daniel
2.2. Lírica popular:
Jarchas
Lírica Galaico-Portuguesa
Lírica tradicional castellana
Lírica Germànica --> Els minesinger
Itàlia San Francesc d'Asís
2.3. El Dolce Still Nuovo ---> Poetes: Guido Cavalcanti
2.4. Dante Alighieri, La divina comèdia
2.5. Francesc Petrarca
2.6. sXV--> François Villon, Ausias March, Jorge Manrique

ÈPICA MEDIEVAL


Chanson de Roland

Narra la batalla de Roncesvalles. L’obra tracta d’aquests fets històrics, tot i que transformats: els agressors bascos i navarros es transformen en combatents musulmans, cosa que permet fer de l’expedició una espècie de creuada i els fets es desencadenen partint de la traïció de Ganelón. Roldán és el nebot de l’emperador Carlomagno i té un amic inseparable, Oliveros, personatge no històric. El cas és el següent: Després de set anys de Creuada, l’Emperador Carlomagno ha conquerit Espanya als moros. Tan sols resisteix Zaragoza, ciutat del rei Marsilio. Els francs reben unes sospitoses propostes de pau. Roldán proposa com a ambaixador al seu sogre Ganelón. Aquest creu que el seu gendre pretén enviar-lo a la mort i decideix venjar-se’n. Com a ambaixador prepara la traïció: porta als moros contra Roldán, al que fa responsable del fustigament al que estan sotmesos. Suggereix Ganelón a Marsilio que prometi a Carlomagno el que sigui, que marxin les tropes i així poder atacar la reraguarda francesa, en la que estarà Roldán. Carlomagno torna a França i, a proposta de Ganelón, confia la reraguarda a Roldán. Aquest sucumbeix davant l’enemic. Carlomagno sospita la traïció de Ganelón i l’arresta.

Raoul de Cambrai:
És un cantar de gesta del s. XIII, una mica diferent perquè l'acció és molt ràpida i l'estil és superior als cantars de gesta.
La història està plena de batalles i de canvis en l'argument. El rei Lluís no vol que quan ell es mori, les seves terres es divideixin i aleshores les cedeix a un llinatge al que no li correspon tenir les terres en qüestió. Ligítimament li perteneixen a Raúl i aquest entra en una lluita per lo que creu que li correspon i en les batalles comet tota mena d'atrocitats, és cruel, i sequeix així fins el moment en que Raúl blasfema i Déu li dona l'esquena, aleshores Raúl de Cambrai mor en la guerra.

Els Nibelungos:
És un magnífic poema èpic del s XIII. Està escrit en Alemany per un autor austríac. En el poema es recullen llegendes procedents del nort d'Europa. És un poema d'estil sencill però alhora molt culte. (Wagner en va fer una obra de la història i Fritz Lang va crear "Los Nibelungos" en el cine mut). El protagonista és Sigfrido, pràcticament invulnerable en tot el seu cos menys uen una zona de l'esquena. Al nèixer va ser banyat en sang de drac, cosa que el va fer inmortal menys a l'esquena ja que a l'hora de submergir-se en la sang de drac se li va dipositar una fulla que havia caigut a l'esquena i va cubrir-ne la zona. Sigfrido estima a la princesa Krimilda, però Krimilda és la germana del rei Gunter, que alhora, estima a la princesa d'Islàndia Brunilda i Gunter no vol que la seva germana es casi amb Sigfrido. Brunildo és molt exigent i Gunter, per poder casar-se amb ella ha de superar grans probes. Sigrifo té poders moltespecials, entre ells, el do de la invisibilitat, així que Gunter li demana a Sigfrido que l'ajudi a s'uperar les probes a canvi de poder-se casar amb se germana Krimilda. Sigfrido, invisible, ajudarà a Gunter que superarà totes les probes i es casarà amb Brunilda, i alhora es casen també Sigfrio i Krimilda. Una nit, Sigfrido li explica a Krimilda que va passar les probes enlloc del seu germà, invisible i que és inmortal menys per una zona de l'espatlla. Krimilda li explica això mateix a Brunilda i aquesta se sent enganyada i culpabilitza a Sigfrido. Brunilda ordena al seu millor caballer, Hagen, que, sabent quin és el punt dèvil de Sigfrido, li clavi allà una espasa. Krimilda es queda viuda, demana venjança i es casa, al pas dels anys, amb l'enemic Atila Hunos i, casada amb ella, esclata una guerra terrible entre els Unos i el reinat de Crunter i Brunilda.

POESIA MEDIEVAL

Poesia trobadoresca:
La lírica tobadoresca es poesia que es crea al s XIII en el sud de França. És composate i interpretada per trobadors en llengua occitana. El juglar és un intèrpret, un professional de l'espectacle, humil i anònim tradicionalment que escriu literatura popular. El trobador és autor de poemes i intèrpret alhora. A més a més, el trobador pot pertanyer a qualsevol classe social. Un dels gèneres de la poesia trobadoresca era la Cansó, un poema d'amor cortès. Andreas el Capellà va escriure De amore on hi recull totes les teories de l'amor cortès. Aquest tema importava molt en aquella època perquè era un temps en que l'amor no existia gairebé i on els matrimonis eren la majoria per conveniència.
La filosofia de l'amor cortès es desarrollarà en dues direccions: en la lírica trobadoresca i en la narrativa. El Román Cortés recull obres anònimes com Tristan i Isea.

Literatura Oriental Antiga

1. Literatura Mesopotàmica o Sumèria
L’epopeya de Gilgamesh
2. Literatura India
Els Vedes (s.V a s. IV aC)
Poesia lírica: Hala Satavahana (sI-II dC)
Amaru
Epopeyas: Mahabarata i Ramayana
Apólegs: Panchatantra (s.V dC)
Drama: Kalidasa: Sakuntala
3. Literatura China
Filòsofs: Lao Tse (s.VII aC)
Confuci (s.VI aC)
Poesia: Lai-Tai-Po (VIII dC)
4. Literatura Persa
Avesta (Zaratustra) (s.VIII aC)
Omar Khayyam (s.XI-XII dC)
5. Literatura àrab
Literatura preislàmica: El Corà: Mahoma
Literatura de transició: Al-Muta Nabbi
Poesia aràbiga andalusa: Ali Ibn Hazm: El collar de la paloma
Narrativa: Barloam i Josafat, Les mil i una nits

L’epopeya de Gilgamesh (sXXV aC)

El Poema de Gilgamesh és una narració d’origen sumeri, considerada como la narració escrita més antiga de la història. Es van fer servir tauletes per escriure-la. La versió més completa preservada fins l’actualitat consta de dotze tauletes.
Tracta sobre les aventures del rei Gilgamesh i el seu amic Enkidu. Una de les tauletes relata un episodio exactament igual al de la Bíblia sobre el diluvi. Les aventures per matar al gegant Khumbaba, el descens als inferns i la relació entre déus, semidéus (com el propi Gilgamesh) i mortals li donen un clar origen prehelenístic. El nucli sentimental es troba després de la mort d’Enkidu. Els crítics consideren que es la primera obra literària que fa ènfasi en la mortalitat i immortalitat.
Gilgamesh és el fill d’una deesa i ell actua tirànicament a les terres d’Uruk. Els senyors d’Uruk es queixen als déus i aquests, envien a un doble de Gilgamesh (Enkidu). Gilgamesh és intel·ligent i Enkidu no. Es barallen i Enkidu guanya. Més endavant s’acaben fent amics i passen aventures els dos junts. Gilgamesh rebutja a Ishtar, que l’estima, i ella s’enfada i li envia un toro celeste. Enkidu s’enfronta al toro però més endavant es posa malalt i mor. A partir d’aleshores, Gilgamesh, busca la immortalitat. Aconsegueix creuar les aigües de la mort per passar al més enllà i és allà quan coneix a un ésser immortal, Ut-Napishtim que va aconseguir la immortalitat de la mateixa manera que Noé. Ut-napishtim li diu a Gilgamesh que li revelarà els secrets de la immortalitat si supera unes probes però Gilgamesh no les passa totes i se’n torna a Uruk. En l’última tableta conservada Enkidu aconsegueix tornar per un temps del més enllà i parla amb Gilgamesh.

Els Vedes

Dins de la literatura hindú hi ha els Vedes, són textos escrits en sànscrit que tenen un caràcter religiós i que es conserven en els temples budistes. Un occidental va trobar aquests textos i això va permetre que es pogués comprar i establir-se una connexió entre el sànscrit i el llatí. (W. Jones)

Mahabarata i Ramayana

Són dos llargs poemes èpics relacionats amb la cultura hindú. El Mahabarata s’atribueix a Uyasa. El fil argumental central és una guerra entre dos famílies principesques que lluiten per el poder. És una sèrie de recopilacions d’històries, poemes, etc. Cada heroi té una característica positiva: l’amor, la fidelitat, etc. Encarnen totes les virtuts. Y els seus antagonistes encarnen tots els mals vicis. Els déus són els que dirigeixen aquests personatges. Mahabarata significa “la guerra de barata”.

El Ramayana és molt més breu i més homogeni. S’atribueix a Valmiki. Narra les gestes de Rama, un heroi sobrehumà.

La batalla de Rama contra el rei Lanca

El poeta Hala Satavahana va escriure una sèrie de poemes que segurament els va recollir de la tradició oral (Les setcentes estrofes del rei Hala Satavahana). Aquests poemes narren la història d’una dona que plora l’absència de l’home al que estima. (sI-II dC).

Amaru és potser el poeta més conegut de l’antiguitat hindú. Escriu poemes de tipus epigrama, amb un llenguatge directe i senzill amb temàtica amorosa.

En el teatre, Kalidasa va escriure Sakuntala on el tema principal és la promesa incomplida. Narra la història d’un rei que promet fidelitat a una dona, però l’abandona i l’oblida. Més endavant reconeix al seu fill, que du posat el mateix anell que ell li va regalar a aquella dona.

Panchatantra

És un llibre que tenia la finalitat d’educar als prínceps. Narra la història d’un rei que no confia en el seu fill i encarrega la seva educació a un savi i aquest, l’educa a través de cinc contes. Panchatantra són cinc llibres. En el sVIII van ser traduïts a l’àrab i amb el nom de Calila e Dimna van arribar a Europa. Alfons X en el s.XIII els va traduir al castellà.

El Coran

Coran significa predicació. Mahoma l’escriu en prosa rimada, a mode de versicles. S’inspira en alguns llibres de l’Antic Testament. Està format per 114 capítols que s’anomenen suras. Una primera part del Coran recorda una mica als passatges apocalíptics perquè són visions en somnis del judici final, de la fi del món, de Déu com a origen de la vida. En una altre part del Coran ens trobem històries dels antics patriarques i dels seus profetes. També parla de Jesús, no com a fill de Déu sinó com l’últim profeta. Una altre part del Coran és purament legislativa, els preceptes que tothom qui segueix l’ islamisme ha de seguir. L’última part del Coran gira entorn la lluita de Mahoma contra els incrèduls, el seu èxit (Hègira) a Medina, etc.
Des d’un punt de vista occidental és un llibre molt repetitiu i amb poc valor literari. Per als àrabs és el llibre universal. Aquí començaria l’etapa islàmica, ja que amb Mahoma comença l’ islamisme.


POESIA ARABIGA-ANDALUZA

Sorgeix durant la reconquesta contra els àrabs que envaeixen la Penínsul en el 711. Els poemes sovint són elogis a persones que protegeixen als que els escriuen (Moaxajas) que són escrits en àrab. Dintre de les moaxajas es troben les Jarches, poemes escrits en mossàrab que no tenen autor conegut. Les moaxajas eren escrites per poetes àrabs cultes. La jarcha és gairebé sempre un poema d’amor, la dona que plora l’absència de l’estimat.

Un dels poetes més coneguts va ser Ibn Hazn de Córdoba. El collar de la paloma està escrit en prosa però amb una gran quantitat de poemes intercalats. És un poema d’amor on hi destaquen dues característiques: l’estudi psicològic dels personatges i la sensualitat eròtica.

Narrativa àrab

Barlaam i Josafat: Història mítica fabulada de Buda. En l’obra Barlaam és un príncep el qual el seu pare, el rei, intenta apartar-lo del món per que no conegui les coses dolentes i no pateixi. Barlaam s’escapa del gran palau on resta “empresonat” perquè sent curiositat pel que hi ha més enllà i un cop fora, acaba sent recollit per uns ermitans amb Josafat, que l’educa.
Va ser una de les fonts literàries de La vida es sueño de Calderón de la Barca

Fragment de la pel.lícula: El petit Buda (5 de 8)

Fragment de la pel.lícula: El petit Buda (6 de 8)

Mil i una nits: És un recopilatori de moltes històries diferents recollides de zones geogràfiques diferents, és per això que és una obra molt heterogènia. No es tracta d’una obra educativa sinó lúdica. Dels molts contes que hi surten hi ha alguns que s’han tornat clàssics com: La llàntia d’Aladí, Simbad el mariner, etc. El marc de l’obra és el següent: El sultà Shariyar descobreix que la seva dona és infidel i no tan sols la matarà a ella sinó que decideix venjar-se’n en totes les dones. És aleshores quan comença, a les nits, que una jove vagi amb ell i al dematí, la decapita i així ho fa cada nit. Fins que li toca comparèixer amb el sultà a la filla del visir, Sharasad. Aleshores ella comença un conte que no acaba en una sola nit i el sultà, intrigat per saber el final, li perdona la vida per escoltar la resolució del conte la nit següent. Sharasad acaba el conte i en comença un altre que tampoc acaba en una sola nit, i Shariyar, de nou, li perdona la vida per escoltar-ne el final. I així consecutivament fins que, passats ja tres anys, Sharasad es queda sense més contes per explicar. Però el sultà amb tant de temps, s’ha arribat enamorant de Sharasad així que li perdona la vida i es casa amb ella.

Literatura llatina

La literatura llatina està dividida en quatre etapes. La primera etapa, coneguda com etapa arcaica, és entre els segles III aC i I aC, durant la república. En aquesta etapa bàsicament la literatura llatina imita a la literatura grega. No eren originals, en tots els camps. En aquests inicis es pot parlar de la literatura èpica de la mà d’un esclau grec, Livio Andrónico, que es dedicava a educar als nenes romans. Va educar-los a partir de la Odissea i per fer-ho primer va traduir-la i adaptar-la. El més important en aquesta etapa és el teatre, la comèdia. Ens trobem el millor teatre escrit en llatí. Els dos autors importants en aquella època van ser Plaute i Terenci.

Plaute :

Va treballar com a actor, es va arruïnar arrel de la segona Guerra Púnica i és aleshores quan comença a escriure. Es va tornar molt popular a la seva època. Pren els arguments de les seves obres bàsicament de Menandre però ho adapta genialment al món dels romans, sobretot en el llenguatge, un llenguatge del carrer amb molt d’humor. Plaute va escriure una de les obres més famoses de la comedia, la Aulularia.

L’Aulularia: és la història d’un avar, que en somnis rep la confessió d’un vell i aquest li diu que en el seu jardí hi ha guardat un tresor.

Miles Gloriosus: narra la història d’un legionari ja retirat que es tira floretes sobre les seves heroïcitats, que en veritat, són totes falses. Els personatges de l’obra tenen característiques fixes.

Tan sols una de les seves obres té un argument mitològic, Amfitrió.

Amfitrió: és la història de Júpiter que s’enamora d’Alcmena, la dona d’Amfitrió. Per tenir-la, ho organitza tot de manera que e rei hagi d’anar-se’n a la guerra per, aprofitant la seva absència, transformar-se en el rei y anar-se’n al llit amb ella. Mercuri l’ajuda a preparar-ho tot fent-se passar per el criat.

Terenci:

També era un esclau, era nort-africà. El senador del qual era esclau li va donar la llibertat i li va donar també el seu nom. El seu teatre, posterior al de Plaute, és molt més moralitzant i reflexiu amb un llenguatge més culte. Terencia va escriure històries com Adelfi que narra la història de dos germans bssons, Heautontimorumenos (L’enemic de si mateix), la Andriana, etc.

1. Època arcaica (s.III – s.I aC)
- Èpica: LivI Andrònic
- Teatre: Plaute: L’olla, El soldat fanfarró, Amfitrió
Terenci: Els germans, Heautontimorumenos, La Andriana
- Sàtira: Enni, Lucili
- Prosa: Cató el censor

2. Època clàssica
1. Època de Cèsar o Ciceró
- Poesia: Lucreci: De la naturalesa de les coses
Càtul
- Prosa històrica: Juli Cèsar: La guerra de les Gàlies, Les guerres civils
Nepote: Sobre els homes ilustres
Salusti: El conjur de Catilina
- Oratoria: Ciceró Catilinaries, Filípiques
2. Època d’August (edat d’or)
- Poesia: Virgili: Bucòliques, Geòrgiques, La Eneida
Horaci: àpodes, sàtires, odes, epístoles
Ovidi: Amors, Heroides, Ars Amandi, Metamorfosis, Tristia
Tíbul
Properci
- Prosa històrica y didàctica:
Tito Livi: Des de la fundació de la ciutat

Els textos llatins que encara tenim avui dia és perquè els clergues de l’edat mitjana els van copiar.
Fins a l’època d’August, Roma viu la república, però amb la pujada d’August al tro, comença l’imperi.
La gent amb diners pagava als escriptors per que escrivissin bé d’ells. Qui més va destacar per això va ser Mecenes, d’aquí el nom actual de mecenes.

Juli Cèsar:
Va ser cònsul a les Gàlies. Tmabé esva encarragar de la conquesta de les Gàlies mateixes. Ell escriu per justificar-se i per quedar bé. Quan torna de la guerra forma un triumvirat amb Pompeyo i Craso. Craso mor. Al acabar el triumvirat, com que hamort Craso, comença una disputa de poder entre Pompeyo i Cèsar. Cèsar i Pompeyo comencen una successió de guerres civils i per justificar-se Cèsar savant del poble escriu Les guerres civils. Cèsar guanya les guerres i més endavant, a les escales del senat, és assessinat a punyalades, també pel seu propi “fill” Brutus.

Oratòria

L’oratòria és l’art de l’eloqüència, que dona pas al discurs. El seu autor més famós, sens dubte, és Ciceró.

Ciceró: També va escriure altres tipus d’obra. Els seus discursos eren polítics. Era cònsul i va recolzar a Pompeyo en la guerra civil, però tot i així, va ser perdonat després per Cèsar. També escrivia contra Marco Antonio i per això, va morir assassinat pels partidaris d’aquest.

En la època d’August un dels escriptors més importants va ser Virgili, en el camp de la poesia.

Virgili: Va escriure Les Bucòliques, on exalta la vida del món de la naturalesa, on hi apareixen pastors que expressen els seus sentiments. L’obra està situada a Grècia, més concretament a Arcàlia, un lloc sec i arcaic però que en la poesia el torna un lloc ideal.

Eneida: L'obra va ser escrita per encàrrec de l'emperador Augusto, amb l¡onjectiu de glorificar, atribuint-li un orígen mític, l'Imperi que amb ell s'iniciava. Con aquest objectiu, Virgili elabora una reescriptura, més que una continuació, dels poemes homèrics, prenent com a punt de partida la guerra de Troia i la seva destrucció. L'obra consta de gairebé deu mil hexàmetres dactílics dividits en dotze llibres en els que es relaten la caiguda de Troia, els viatges d'Eneas i l'establiment definitiu d'una colonia troiana en el Laci.

3. Època Postclàssica (s.I – a s.III)
(des de la mort d’August als inicis de la literatura cristiana)
- Prosa didàctica: Séneca: De la vida feliç, Cartes a Lucili
Quintilià
- Història: Tacit, Suetoni, Plini “el jove”
- Novel·la: Petroni: Satiricó
Apuleyo: L’ase d’or
- Poesia: Fàbula: Fedre
Sàtira: Marcial, Juvenal
Èpica: Lucà
4. Literatura llatina – cristiana (des del s.III fins al s.XIV)
San Agustí: Confessions
San Jerònim
Boeci: El consol de la filosofia
San Isidre de Sevilla: Etimologia
San Tomàs d’Aquini

Època postclàssica

Sèneca: Escriu un tipus de prosa filosòfica de caràcter històric. També va escriure tragèdia.

Fedre: Va ser el més important de la fàbula poètica. El que feia era reescriure les fàbules d’Esopo al llatí.

Marcial: Era el més important de la satírica. Era bilbilità (Aragonès). Va ser important pels seus epigrames.

De la novel·la llatina no en queden novel·les, tan sols dos títols, i fragmentaris.

Satiricó: Escrit per Petroni, narra les peripècies quasi picaresques d’un jove romà que explica la seva pròpia vida. Viu aventures de caràcter realista i quotidià i, entre les seves múltiples aventures, algunes eròtiques, es destaca per exemple, el sopar de Trimalgió. És una novel·la escrita en primera persona.

L’ase d’or: Apuyuelo, l’autor, nascut al nord d’Àfrica i aficionat a la bruixeria. La seva obra també es coneix com Metamorfosis. La novel·la està plena d’escenes obscenes i escatològiques. Al protagonista l’intenta seduir una dona que en realitat és una bruixa. Quan ell la rebutja, ella el converteix en un burro i, convertit en burro, viu les seves aventures. Dins de la novel·la ens trobem un relat intercalat de la història d’Eros i Psique (Psique és reptada per Eros, que intenta seduir-la).

Literatura llatina – cristiana

San Jerònim: va traduir la bíblia al llatí.

Boeci: va escriure El consol de la filosofia, obra que serà molt important en l’edat mitjana. Boeci és el primer que defèn la filosofia com a forma de superar psicològicament les desgràcies de la vida.

San Isidre: de Sevilla intenta una espècia d’obra enciclopèdica. Les seves etimologies eren bastant intuïtives.

San Agustí: matava a cristians fins que se li va aparèixer Deu i li va dir que es convertís al cristianisme.