Romanticisme

El Romanticisme com a moviment cultural i polític s'originà a Alemanya a final del segle XVIII, inicialment com a moviment literari però que ràpidament passà a influenciar totes les arts. El podríem veure com una reacció al racionalisme de la Il·lustració i el neoclassicisme, donant-li importància al sentiment. El seu caràcter revolucionari i trencador amb les convencions socials de l'època és inqüestionable. La seva característica fonamental és la ruptura amb la tradició, amb l'ordre i la jerarquia dels valors culturals i socials imperants.
Busca constantment la llibertat autèntica. Com que el romanticisme és una manera de sentir i concebre la naturalesa, la vida i l'home mateix, aquest moviment artístic és molt heterogeni i es presenta de manera diferent i singular en cada país on es desenvolupa; fins i tot dins d'una mateixa nació es desenvolupen diferents tendències que es projecten també en totes les arts.

És un moviment que ressalta l'individualisme i la búsqueda de l'individu dels seus orígens i de la seva identitat, on els sentiments predominen per sobre de la raó.

Les seves característiques són:

La major importància del sentiment enfront la raó.
La forta tendència nacionalista de cada país.
La del liberalisme en contraposició al despotisme il·lustrat.
La de l'originalitat en contra la tradició grecollatina.
La creativitat enfront a la imitació neoclàssica.
L'obra imperfecta, inacabada i oberta en lloc a l'obra perfecta, conclosa i tancada.



Romanticisme alemany

Johan Wolfang Goethe (1749-1832)
Los sufrimientos del joven Werther
Faust

Goethe: Fill d’una família rica, va néixer a Frankfurt, va estudiar a Estrasburg i allà va començar la seva etapa de formació literària. Admira la literatura medieval, a Shakespeare i la poesia del segle XVII. Estableix amistat amb els preromàntics com Herder i entra a formar part d’un grup, Sturn and Drang. És Durant aquests anys que escriu Los sufrimientos del joven Werther, novel·la epistolar on combina la carta I el diari en forma de diari íntim. Sembla ser que aquesta obra està inspirada en un desengany Amorós del propi Goethe. Narra la història d’un jove que s’enamora d’una dama, comparteixen moltes afinitats, semblen ànimes bessones però tot i així, la dama acaba casant-se amb un altre home i quan el protagonista ja sent terriblement el rebutg que el desengany li provoca, s’acaba suïcidant. Aquesta novel·la va ser molt important en la seva època i va tenir un gran impacte en la societat ja que va provocar una onada de suïcidis.
Goethe serà nomenat conseller del Palau real a Weimar. És aleshores quan trenca l’exaltació romàntica i torna als orígens de la seva formació, el neoclàssic, cosa que s’incrementa amb el seu viatge a Itàlia. Es torna un intel·lectual amb compromisos cada cop més polítics i socials, compaginant-ho amb l’ofici d’escriptor. D’aquesta època, les obres més importants són les Elegias Romanas i Viaje a Itàlia. Torna a Weimar, i allà es centrarà sobretot en investigacions de caràcter científic i estableix una amistat amb Shiller. Goethe es convertirà en un referent de la literatura alamana i un altree cop, torna a ser l’autor més reconegut del romanticisme. Durant pràcticament cincuanta anys anirà creant la seva obra més universal, les dues parts de Faust. La comença a escriure a principis del segle XIX i acaba la primera part en aquesta mateixa època, es representa a l’any 1829. La segona part l’acabarà poc abans de morir i es representarà en el 1859. Al 1875 es representaran les dues parts completes.

Faust

La utilització de l’obra està molt lligada amb la fundació del tercer reich, va ser utilitzada políticament com a símbol que representa a la nació alamana en la seva formació i expansió.

L’obra no es classificable en cap gènere literari. D’entrada pot considerar-se un poema dramàtic però, tot i així, els canvis d’escenaris són molt difícils. Entre les dues parts no hi ha una acció continuada. Es barregen diferents gèneres teatrals, el misteri medieval, el drama popular, el teatre del renaixement, tot això fa que l’obra sigui extremadament lenta. Forma versos i estrofes de tot tipus i utilitza el vers blanc. Al final, doncs, es conclueix que és una obra sense gènere.

1ª part:

Comença l'obra amb tres pròlegs. El primer pròleg és una elegia cap al temps fugitiu on es destaca l'art i la literatura com a temes perennes. El segon pròleg és un dialeg entre l'empresari del teatre, l'escriptor i l'actor on els tres parlen de l'exigència de satisfer al públic. En el tercer pròleg apareix Deu el qual li dona permís a Mefistófeles per tantar a Faust.

En la primera part Faust apareix com un home vell amb un esperit insatisfet que viu la proximitat de la mort amb una gran frustració. Un dia, arriba a un pacte amb el diable i aquest últim li promet la joventut i el poder sense límits a canvi de que, quan Faust arribi a la plenitud, aleshores li entregarà l'ànima. Així Faust comença una nova vida amb la companyia de Mefistofeles. Faust coneix a Margarita i la sedueix. Aquesta li dona un narcòtic a la seva mare per poder estar amb Faust i que no els molesti però s'eccedeix amb el narcòtic i la mara mor. Alhora, perd l'honor, perquè queda prenyada de Faust sense estar casada. El germà de Margarita vol que la seva germana recuperi l'honor i es casi amb Faust i es bat en duel contr aquest, però mor. Margarita és acusada d'infanticida i de la mort de la seva mare i és executada. Els àngle sperò, la salven i la duen al cel.

2ª part:

En la segona part predomina més la filosofia i la imaginació que la tragèdia ja que apareixen personatges mitològics i és menys narrativa. Faust viatjha al passat en la història i recorre tres temes, l'economia, la política i la sexualitat. Undels capítols més curiosos és quan Faust s'envà al llit amb Elena de Troya i tenen un fill.

Al final, Faust es torna un filàntrop i utilitza tot el seu poder i el seu saber a favor de la humanitat. És aleshores quan arriba a obtenir la màxima plenitud i el diable reclama la seva ànima, però Deu hi interfereix.

Faust és un personatge universall d'orígen històric-llegendari. En la última fase de Roma sorgeix una corrent herètica, els filòsofs gnòstics. L'iniciador d'aquesta corrent és Simò el Magne, que pren un sobrenom, Faustul, que significa "l'afavorit". Potser és aquí on radica l'origen de Faust. Molts anys després, en el segle XVI a centreeuropa trobem un personatge històric que va assumir la mateixa identitat. Sembla ser que era un alquimista, però un estafador. To i així, és interessant per l'obra que va escriure titulada Historia de Schan Faust, mac i nigromant. Aquesta història ha estat escrita moltes vegades. Marlowe du Faust al teatre, però en la història de Marlowe, Faust obté poders sense límits i acaba consumit pel diable.

L'obra que converteix aquest personatge en un mite però és l'obra de Goethe tot i que hi ha un altre escriptor alemany, Thomas Mann, que escriu una novel.la anomenada Doctor Faust.

L'últim aspecte de Faust és l apresentació. Faust representa l'espertit idealista del romanticisme. Com asímbol representa l'ansia d'una vida ilimitada i lògicament, sempre insatisfactoria. Alhora també és el símbol que la necessitat de passar els límits porta a lo pervers.

Friedrich von Shiller (1759-1805)
Guillermo Tell

Shiller, en les seves primeres composicions poètiques ja expressa l'intens idealisme que caracteritza al romanticisme alemany. Una de les seves primeres obres és l'Himne de l'alegria. La seva obra més coneguda, però, és Guillermo Tell. Goethe i Shiller van escriure poemes i obres de teatre junts.

Guillermo Tell

Segons les llegendes, Tell era un habitant de Bürglen (poble del suís de Uri), ballester, famós per la seva punteria, de finals del segle XIII i principis del XIV. En aquella època, la Casa de Habsburgo s'havia annexionat recentment alguns cantons suïssos en el seu intent d'aconseguir la contigüitat territorial entre les seves possessions en l'alt Rin i les del Tirol. Cert dia en el qual Guillermo Tell, que fins aleshores no havia desenvolupat cap activitat política, passava per la plaça major de Altdorf acompanyat pel seu fill, va refusar inclinar-se en senyal de respecte davant el barret instal·lat en la plaça simbolitzant al sobirà de la Casa d'Àustria. Davant tal mostra de rebel·lia davant el seu legítim senyor, el governador de Altdorf, Hermann Gessler, presentat com un individu colèric i sanguinari, va detenir a Tell. Havent arribat a les seves oïdes notícia de la seva fama com a ballester, el va obligar a disparar la seva ballesta contra una poma col·locada sobre el cap del seu propi fill, el qual va ser situat a 50 passos de distància. Si Tell encertava, seria lliurat de qualsevol càrrec. Si no ho feia, seria condemnat a mort. Tell va intentar en va que Gessler canviés el seu càstig, de manera que va introduir dues fletxes en la seva ballesta, va apuntar, i gràcies a la seva habilitat com a ballester va aconseguir encertar en la poma sense ferir al seu fill. AL preguntar-li el governador per la raó de la seva segona fletxa, Guillermo Tell li va contestar que estava dirigida al cor del malvat governador en el cas que la primera fletxa hagués ferit al seu fill. Enfurismat per la resposta, el governador va tornar a detenir a Tell i va manar que l'empresonessin en el castell de Küssnacht. En el camí al castell, a través del llac dels Quatre Cantons, va esclatar durant la travessia una tempesta que hauria destrossat la nau si els guardians no haguèssin deslligat a Tell perquè pogués dur-los a terra. Tell es va fer amb el control del vaixell i va dur-lo a la riba, salvant així la seva vida i la dels altres ocupants de la barca, entre els quals es trobava el propi Gessler. Tot just desembarcat, Guillermo Tell va fugir, tendint poc després una emboscada al governador i matant-lo amb la seva segona fletxa.

Friedrich Holderlin (1770-1843)
El archipiélago
Hyperión

Holdering era un noble amb una cultura molt important. Va ser un poeta que, per exemple Goethe, no va valorar mai. El seu temps no va valorar-lo el que devia i no va ser fins a époques posteriors on autors com Rilke el van reconèixer. Tenia una ment prodigiosa però era inestable sentimentalment. Els seus últims trenta anys de vida va perdre el judici i una famúilia l'acollí en una torre, una mena de far, on cada dia tocava la mateixa canço de piano. Holdering tenia l'ànsia, el desig, de crear un món nou a través de la literatura de bellesa extrema que, simbolitzava en el mite d'una grècia clàssica amb els seus ideals.

El archipiélago: el mar, centre del cosmos, unitat de lo superior amb lo inferior, constitueix alhora el tema i l'àmbit de la creació poètica. El poema és també un cant a la lluita del poble grec per la seva llibertat i una apassionada evocació de la vida hel.lènica.

Heinrich von Kleist (1777-1811)
La marquesa de O

Kleist crea una literatura amb molta vehemència. Les seves històries són cruels i sarcàstiques, en les que les normes de la raó i la moral tradicional ensopeguen amb els imponderables de la bogeria i l'atzar. La seva obra trenca amb la serenitat, optimisme i confiança en el progres que van caracteritzar al Segle de les Llums.

La marquesa de O: narra la història d'una marquesa viuda que anys després de la mort del seu marit queda embarassada. Però no sap qui és el pare i és que assegura no haver mantingut relacions sexuals des de la mort del seu marit.

Novalis o Friedrich von Hardenbeg (1772-1801)
Himnos a la noche

És el gran poeta romàntic que barreja el vers lliure i la balada popular alemana. L'obra més important és Himnos a la noche on s'inspira en la mort tràgica de la seva nòvia als quince anys per escriure-la.

E.T.A. Hoffman (1776-1822)

Autor de narracions de temàtica de terror gòtic.

Els germans Grim (Jacob y Wilhelm)

Eren dos gramàtics especialistes en folklore. Van recopilar i reescriure infinitat de contes com la Vella durment.

Barroc

El barroc és la primera corrent llatina que arriba a Amèrica Llatina. Un exemple d'aquesta és l'autora Juana Inés de la Cruz i Inca Garcilaso amb Las crónicas reales.

França

D'alguna manera França salta del renaixement al segle XVIII a la literatura neoclàssica. Rebutgen els excessos del barroc i comencen abans amb el neoclàssic. Tot i així, al segle XVIII se l'anomena "el gran segle" per grans autors com Moliere.

En 1634, Ruchelieu, el cardenal, va fundar la Real Acadèmia francesa on es segueixen els preceptes d'un poeta, Boileau, que escriu per exemple Arte poética. Els grans models literaris de l¡època son Aristòtil i Horaci. L'acadèmia francesa rebutja el manierisme italià, el cultisme espanyol i una emergent corrent francesa anomenada preciocisme. Defensen que l'art ha de ser una imitació de la vida i la naturalesa (realisme), els seus temes han de ser verosímils i s'han de respectar les regles clàssiques, les tres unitats, la del temps, la de l'acció i la del lloc.

En la literaura francesa s'han de senyalar a autors importants com a Blaise Pacal en la prosa, un home amb pensaments científics però cristians, a Boilieu en la poesia, que escribia sàtires i va escriure també La Fontaine, que narra en vers les fàbules d'orígen clàssic, i a Corneille en el teatre, escriptor de El Cid, Racine que escriu Fedra i el gran Moliere.

Moliere

Moliere o Jean Baptiste Poquelin va nèixer a París al 1622. Era fill d'una familia amb una posició bastant acomodada. V estudiar amb els jesuites i així, va poder estudiar als autors clàssics llegint a Plaute i Terenci. Amb tan sols vint anys decideix dedicar-se al teatre. El teatre es trobava aleshores en una molt mala posició a França per la época que era. Va començar sent actor i va formar una companyia amb altres actors i recorre França. En aquest deambular per França coneix a altres companyies d'origen italià que el deixen meravellat i de fet, el primer que escriu són farses inspirades en l'art italià on la caricatura i la comicitat predomina sobre el text, com Les precioses ridícules on Moliere es riu de la cursileria. Quince anys més tard retorna a París i és quan adopta el sobrenom de Moliere i on també comença a tenir els seus primers èxits. Després de les seves primeres farses comença a escriure el que podríem anomenar alta comedia, les seves grans obres mestres. Es tracten d'obres amb comicitat però amb una profunda crítica social, cosa que el porta a ser criticat i envejat. Moliere va tenir la sort de comptar amb el recolzament del rei que el va nombrar intendent dels espectacles reals.

De les aproximadament trenta obres de Moliere es poden dividir en farses com El médico a palos, El burgés gentilhombre, El enfermo imaginario i l'alta comèdia com La escuela de mujeres, El ávaro, El misántropo, Don Juan (mite hispànic del Don Juan), i El Tartufo o el impostor.

Segle XVIII

El segle VIII es coneix com el segle de les llums i també com el segle de la raó, ja que és enaquest segle quan es comença a qüestionar la creença, la filosofia que es porta fins aleshores i es deixa de creure en veritats que no poden ser demostrades. El coneixement ha de basar-se en l'experiència i la lògica racional. Sorgeixen acadèmies de tot tipus, que s'encarregaran de buscar una resposta raonable a incògnites de tot tipus i els sentiments, la fe i la intuició deixeran pas a la racionalització.
Una de les mostres més evidents del racionalisme és la creació de l'enciclopedia tot i que costa sortir de l'etnocentrisme encara. El segle XVIII és un període també de gran tolerància religiosa. Es separa la idea de la virtut ètica de l'individu de les seves creences religioses. Es dona també tolerance al pensament i sorgeix la figura del lliurepensador. Es un segle de cert optimisme i es creu en el prgrés que durà a la felicitat del poble, al bé comú.
A nivell polític sorgeix el despotisme il.lustrat, el poder del rei i una minoria de persones preparades, els il.lustrats, decideixen el millor pel poble. Tirans al servei del poble, tot pel poble però sense el poble.
En aquesta época hi tenen lloc dos aconteixements importants, la Revolució Francesa del 1789 on es fixen els drets universals de l'home i on Montesquieu separa els tres poders i la independència dels Estats Units al 1776.

Després de tots els avenços, és un segle difícil en quant a la literatura espanyola, roma d'aspiracions, unaliteratura que més aviat queda curta. Tot i així, a Europa si que hi ha una gran literatura.

La literatura espanyola del segle XVIII es divideix en dues etapes. La primera etapa és la del posbarroquisme amb autors que encara continuen amb un tipus de literatura pessimista i complexa com Diego Torres de Villarroel i la lluita per la il.lustració. La segona etapa és l'etapa neoclassicista amb un estil que torna a lo clàssic. Té influències de la literatura grega i llatina, es recuperen els ideals renaixentistes, es rebutgen els eccessos del barroc i es desenvolupa una literatura més pràctica i didàctica. La literatura ha de desenvolupar a aquestes alçades ja una utilitat, ha de tenir com a finalitat la millora de la societat. El gènere literari més important del moment serà l'assaig i inclús les obres narratives seran de tal manera que permetran la reflexió intel.lectual. Sorgeix la narració epistolar. Un autor que podem prendre com a exemple es Montesquier amb Les cartes perses.


Il·lustració i neoclassicisme


Literatura francesa:

Montesquieu (Charles-Louis de Secondat) : Cartas persas
Voltaire (François-Marie Arouet) : Cándido
Jean Jaques Rousseau: El contrato social Emilio o de la evolución
Denis Diderot: El sobrino de Rameau
Abate Prevost: Manon Jescaut
Chorderlos de Laclos: Las amistades peligrosas

Montesquieu: Escriu Cartas Persas i narra la història d’un ciutadà àrab que escriu a les seves amigues i família de Persia, parlant-los objectivament de la ciutat on viu, París. Les Cartas Persas va servir de model per Las Cartas Marroquies.

Voltaire: Era filòsof. La seva obra és molt àmplia. El Cándido és una novel·la breu que busca ridiculitzar als filòsofs optimistes (sàtira).

Rosseau: Va col·laborar en l’elaboració de l’enciclopèdia. Serà un romàntic tot i no pertànyer al segle en sí del romanticisme, i un predecessor del romanticisme. Els trets més característics de la seva literatura són l'exaltació de sentiments que superan el domini de la raó, ressalta els valors de l'individualisme, per sobre de la idea del be comú, un tret propi del romanticisme. L'home és bo per naturalesa i la societat el corromp.



El Contrato social és una novel.la on l'escriptor demana un contracte entre l'individu i la societat.



Emilio o de la educación tracta d’un individu apartat de la societat que es cria i s’educa sol i que tan sols té contacte amb la natura i viu de lo que aquesta li aporta. El que Rosseau pretén reflectir en aquesta novel.la és que l'home és un ésser bo per naturalesa, i la societat és el que el corrompeix. La novel.la va tenir una influència molt gran i a més a més, molta polèmica, l'autor va haver d'exiliar-se com a conseqüència.

Diderot: És el màxim representant de la enciclopèdia, trenta-set volums. És un escriptor polifacètic. Va escriure La religiosa, una obra molt polèmica, i El sobrino de Romeau que narra un diàleg entre un filòsof i un vividor (el seu cosí).

Prevost: Va ser un novel·lista d’èxit.

Jaclos: Amistades peligrosas és una novel·la epistolar (cartas). És de temàtica eròtica. Tracta sobre una aposta bruta entre un compte, un aristòcrata i una jove dama.

Literatura anglesa

Poesia:
Alexander Pope, William Blake

Novel·la:
Daniel Defoe: Robinson Crusoe, Nell Flanders
Jonathan Swift: Los viajes de Guillivert
Samuel Richardson: Pauela
Henry Fielding: Tom Jones
Jourence Sterne: Tristan Shandy
Jane Austen: Sentido y sensibilidad
Orgullo y prejuicio





Robinson Cruseo, Daniel Defoe:





A Robinson Cruseo hi té lloc una descripció minuciosa de tots els detalls, sobretot en detalls especifics de la construcció d'una vivenda. L'obra narra la història d'un individu que arriba a una illa i allà hi sobreviu durant anys i anys inmers en una gran soledat. Més endavant, rebrá la visita d'uns hindígens canivals. Es tracta d'un relat d'aventures tot i que, alguns apunten que es tracta de la novel.la del capitalisme econòmic (persona individual que, amo de la seva forma de treballar aconsegueix progressar satisfactòriament). L'autor d'aquesta novel.la no li dona gaire importancia a tal obra en un principi, no la firma i queda anònima però més endavant se sap l'identitat de l'autor.





Ja de més gran, Daniel Defoe escriu altres novel.les com Moll Flanders, la història d'una prostituta anglesa, una novel.la que es mostra com l'intent per entendre la manera de pensar i d'actuar de l'individu.





Els temes més destacats de l'escriptor són el destí i la fatalitat, sobretot la lluita entre l'individu i el seu propi destí.

Los viajes de Guillivert, Jonathan Swift:





"Viatges a diversos llocs remots del planeta", coneguda com "Els viatges de Gulliver", és considerada l'obra mestra de Swift. Va tardar sis anys en escriure-la, i l'autor hi va anar afegint reflexions sobre la naturalesa humana i va fer una amarga burla a la societat anglesa i al gènere humà, utilitzant un estil narratiu imaginatiu, ingeniós i sencill.





Es tracta d'una de les obres de sàtira política més importants de la història. Va anticipar moltes discusions actuals sobre la filosofia de la ciència, la búsqueda de la inmortalitat humana, i els drets dels animals.





El llibre podria dividir-se en quatre parts en les quals van apareixent diverses cultures exòtiques i extranyes.



El viatge a Liliput.


El protagonista dona algunes referències d'ell mateix i de la seva família i de les seves primeres inclinacions a viatjar. Naufraga, es salva i arriba a parar al país de Liliput, on és empresonat. Els habitatnts de Liliput són els liliputienses, persones molt petites.



El viatge a
Brobdingnag.

En la segona part del vaitge va a parar a un lloc on els habitants són enormes. Una princesa s'encarinya d'ell i vol jugar amb la seva "joguina".



Viatges a
Laputa, Balnibarbi, Luggnagg, Glubbdubdrib i Japón.

Gullivert surt en el seu tercer viatge i es capturat per una pirates. Gulliveret arriba a una illa, a Laputa. És potser la part més satírica de la novel.la.



El viatge al país dels Houyhnhnms.


Gullivert torna a naufragar i arriba a un país on es trobarà a éssers molt estranys. Allà els caballs són éssers racionals i justos mentre que els ésser humans són irracionals, no parlen, etc.

El viatge a Lliliput

Obres de William Shakespeare

El mercader de Venècia

Bassanio, un noble però pobre venecià, li demana al seu amic Antonio, un ric comerciant, que li presti 3.000 ducats per poder cortejar a la rica hereva Porcia. Antonio, que té tots els seus diners emprats en els seus vaixells a l'estranger, decideix demanar-li prestada la suma a Shylock, un jueu usurer. Shylock accepta deixar els diners amb la condició que, si la suma no és retornada en la data fixada, Antonio haurà de donar una lliura de la seva pròpia carn més pròxima al cor. Per voluntat del seu pare, Porcia s’ha de casar amb aquell pretendent que, entre tres cofres (un d'or, l’altre de plata i l’altre de plom), esculli aquell que conté el seu nom. Bassanio tria l'encertat, que és el de plom, i es compromet amb Porcia. Ella, li dóna una aliança com a mostra d'amor, que Bassanio no haurà de deixar mai. El mateix que fa Nerissa (la criada de Porcia)amb Graciano (un amic de Bassanio). Arriben notícies que els vaixells d'Antonio han naufragat i que el deute no ha estat pagat, aleshores es quan Shylock reclama la seva lliura de carn.

Tal situació desemboca en un judici presidit pel duc de Venècia i al que assisteix Porcia, disfressada d'advocat, i la seva criada Nerissa d’ajudanta, disposades a defensar a Antonio. Després de molt discutir, Porcia dóna la raó a Shylock i admet que aquest, per llei pot cobrar-se la lliura de carn, però la dificultat està que només pot ser carn i que no es pot vessar ni una sola gota de sang. Shylock, enganyat i desemmascarat com conspirador es jutjat i el Gran Duc li perdona la vida, però el càstig és que li ha de donar la meitat de les seves riqueses a Antonio i l'altra meitat a l'Estat. Antonio li perdona la seva part si el jueu es fa cristià i dóna en herència les seves propietats a la seva filla Jessica, que s'ha casat amb Lorenzo (un cristià), motiu pel qual s'ha anat lluny i ha estat desheretada. Així ho fa. L’advocat (Porcia) al costat del seu ajudant (Nerissa) li demanen com recompensa les seves aliances a Bassanio i a Graciano i ambdós les hi donen. I quan arriben A Belmont (casa de Porcia) els dos apareixen sense l'aliança, però al cap i a la fi ambdues confessen que van ser elles les que van ajudar a Antonio. L'obra acaba amb l'arribada a port dels vaixells d'Antonio sans i estalvis.

Shylock i Jessica

Hamlet

El rei de Dinamarca mor i el seu germà Claudio puja al tron. Es casa de manera sobtada amb Gertrudis, la reina, i el príncep Hamlet es sumeix en una profunda depressió. Se li apareix una nit el fantasma del seu pare, el rei difunt, qui li revela que Claudio el va matar per accedir a la corona, i li exigeix venjança. El príncep no ho fa sinó fins a més tard, i mentrestant fingeix estar boig, pel que sembla perquè el monarca no sospiti quins són les seves veritables intencions. La causa per la qual Hamlet adopta aquesta estranya actitud és objecte de gran debat entre el rei i la reina, que creuen que sofreix una pertorbació per la mort del seu pare, i Polonio, el vell camarlenc, qui considera que Hamlet està sofrint els efectes de l'amor que sent per la seva filla Ofelia.

Per a confirmar el que s'ha dit per l'espectre, Hamlet disposa que es representi en la cort una obra que il·lustri l'assassinat descripto pel esoectro del seu pare, i d'acord a la reacció del rei, podrà saber si ell realment va cometre el crim. En la meitat de l'obra Claudio es retira molt pertorbat, i el príncep confirma així les revelacions de l'ombra. Després de la representació teatral, Hamlet enfronta a la seva mare, i mentre li retreu l'haver-se casat amb Claudio, escolta a algú darrere d'una cortina. Com creu que es tracta de la veu del rei, treu la seva espasa i la hi clava, però no mata a Claudio, sinó al indiscreto de Polonio.

L'espectre reapareix i insta a Hamlet a acabar la seva tasca. Però no pot; el rei ho envia A Anglaterra i dóna l'ordre que ho matin en aquest país, però el príncep assoleix escapar, falsificant les ordres del rei. Quan regressa a Dinamarca s'assabenta que Ofelia es va tornar boja i es va ofegar. La seva germano Laertes, sense buscar proves ni fer una anàlisi de la situació abans d'actuar, s'apressa per a venjar la mort del seu pare. El rei ho persuadeix perquè participi en un combat d'esgrimeixi amb Hamlet, equipat amb un arma enverinada per a assegurar la mort del príncep. Durant el mateix, Laertes assoleix la seva comesa, enverinant a Hamlet, però també rep una ferida amb l'espasa adulterada. Abans de morir, el príncep veu que la seva mare pren una beguda enverinada que era per a ell, i mata a Claudio.

El fantasma de Hamlet

Macbeth

La tragedia, puede ser dividida en cinco partes:
Macbeth, un general del ejército escocés, y Banquo, tras venir victoriosos de una sublevación, se encuentram a tres brujas. Estas, les cuentan su futuro más reciente: Macbeth recibiría el título de Barón de Cawdor y los descendientes de Banquo accederían al trono también. Macbeth es nombrado Barón de Cawdor.
Macbeth al llegar a su castillo, le cuenta lo sucedido a su esposa, y ambos, deciden asesinar al rey Duncan. El rey, tras haberse auto invitado para honrar al glorioso Macbeth, llega a su casa y es entonces, cuando éste duda de realizar tan macabro asesinato. Lady Macbeth duda de su poco honor y hombría por lo que Macbeth se retracta y decide matarlo.
Tras dar vino en exceso a los criados, Macbeth lleva a cabo la matanza. Lleno de arrepentimiento, se siente incapaz de reaccionar siendo Lady Macbeth quien le arrebata de sus manos los puñales y los coloca en manos de los criados dormidos.
Al ser pública la noticia, los hijos del rey, Malcolm y Donalbain huyen a Inglaterra e Irlanda respectivamente, por lo que se convierten así en los principales sospechosos. Luego las brujas vueklven a revelarse. Ahora la principal preocupación de Macbeth es que los hijos de Banquo pasasen a ocupar el trono, según las profecías de las brujas. Por ello, decide contratar a unos asesinos a sueldo para que acaben con Banquo y su hijo Fleance. Sólo consiguen matar al primero mientras que Fleance promete vengar la muerte de su padre mientras se que escapaba. Al enterarse Macbeth, cuando daba una cena a los nobles por su reciente coronación, vive momentos de locura. Pronto, se reune nuevamente con las brujas que esta vez le dicen que no serà vencido hasta que el bosque de Birnam no suba hasta Dunsinane, que tenga cuidado con Mascduff y que nadie nacido de mujer le hará daño. Macbeth quiere saber más, por lo que las brujas le muestran una imagen de ocho reyes descendientes de Banquo.
El protagonista, manda matar a la familia de Macduff, pero éste último consigue huir a Inglaterra. Allí se encuentra con Malcolm, y ambos deciden vengar las muertes de sus familiares, con la ayuda del rey de Inglaterra. Por otra parte, Lady Macbeth está cada vez más enferma; sufre fuertes pesadillas en las que declaraba que tiene las manos manchadas de sangre. Tras fuertes gritos, a Macbeth se le comunica la muerte de ésta. Finalmente, al ejército inglés se le une él ejército de Macbeth, cuyos hombres no le son fieles y luchan contra Macbeth, ya sin el respaldo de sus hombres, quedando así nombrado rey, en Scone, Malcom.

Las tres brujas

La locura de Macbeth

Otelo

http://www.bibliotecasvirtuales.com/biblioteca/otrosautoresdelaliteraturauniversal/Shakespeare/Otelo/index.asp

Romeo y Julieta

http://www.bibliotecasvirtuales.com/biblioteca/OtrosAutoresdelaLiteraturaUniversal/Shakespeare/RomeoyJulieta/index.asp

La història es desenvolupa en Verona, on viuen dues famílies que són rivals, els Montesco i els Capuleto. Romeo, únic hereu dels Montesco, entra sense ser convidat al ball dels Capuleto, en el qual coneix a Julieta, filla única dels Capuleto; ambdós s'enamoren a primera vista. Sabent que els seus pares mai permetran la seva unió, es casen en secret, amb ajuda de Fra Lorenzo. El mateix dia de la cerimònia, Teobaldo insulta a Romeo, a pesar d'això aquest últim refusa batre's. Però Mercutio, el millor amic del jove Montesco, entaula duel a mort amb Teobaldo. Romeo tracta de separar-los i Teobaldo aprofita para ferir mortalment a Mercutio. Romeo, llavors repta a Teobaldo i venja al seu amic matant al seu adversari. El Príncep de Verona, indignat pels successos, condemna a Romeo al bandejament o a la mort. Romeo es troba desesperat, perquè estarà separat de Julieta, però Fra Lorenzo li aconsella escapi a Màntua, fins que pugui ser publicat el seu matrimoni amb Julieta i es reuna amb ella. Romeo fuig a Màntua després d'una última entrevista amb Julieta. El Conde Paris, parent del príncep, demana la mà de Julieta i li és concedida. Julieta es nega i demana auxili a Fra Lorenzo, qui li aconsella que accepti les noces i li lliura un petit franc amb un elixir que la sumirà en estat catalèptic, semblat a la mort. Li indica prendre'l la nit anterior a les noces i es compromet a estar amb ella quan desperti en la cripta de la seva família, acompanyat de Romeo, després ambdós joves escaparien. Fra Lorenzo envia un missatger a Romeo (Fra Juan) perquè venja per Julieta en el moment de despertar. No obstant això, el missatger no troba a Romeo, ja que aquest avisat pel seu criat (Baltasar) que Julieta ha mort, surt immediatament cap a Verona. Romeo arriba a la cripta dels Capuleto trobant-se amb Paris, que anava a dipositar flors a la seva futura esposa. El Comte s'indigna al veure a Romeo, ambdós es baten, resultat vencedor el jove. Romeo s'acosta a Julieta, la besa per última vegada i presa verí, morint als peus del seu estimada. En aquest moment arriba Fra Lorenzo, qui s'atemoreix al veure els cossos de Paris i Romeo. Julieta desperta i el frare tracta de convèncer-la perquè fugi amb ell, però la jove es nega al veure al seu espòs mort. Fra Lorenzo es va i Julieta s'acosta a Romeo, ho besa i es fereix amb el punyal del seu espòs, morint abraçant al seu estimat. Els guàrdies aprenen a Fra Lorenzo i a Baltasar. Fra Lorenzo revela la veritat davant el Príncep de Verona, els Montesco i els Capuleto. Amb la mort de Romeo i Julieta, se segella la pau entre les dues famílies rivals.

William Shakespeare (1564-1616)

Etapes:

A. 1590-1601:
Drames històrics -> Enrique IV, Ricardo II
Comèdies -> Sueño de una noche de verano, El mercader de Venecia, La fierecila domada, Las alegres muchachas de Windsor, Mucho ruid y pocas nueces, Como gusteis, La comeida de las equivocaciones, etc.
Tragèdies -> Romeo y Julieta

B. 1601-1608:
Drames històrics -> Enrique V, Ricardo III, Júlo César, Antonio y Cleopatra, Coriocano, etc.
Comèdies -> A buen fin no hay mal principio, Medida por medida
Tragèdies -> Hamlet, Rey Lear, Macloeth, Otelo

C. 1608-1611:
Comèdies -> Cuento de invierno, La tempestad

Va nèixer al 1564, era fill d'un comerciant. Es va casar molt jove amb una dona major que ell. Té una cultura autodidacta. Es trasllada a Londres i comença treballant en la porta d'un teatre aparcant els carros de caballs.

Comença a escriure i les seves primeres obres de teatre són drames històrics. Escriu algun d'aquests probablement en col.laboració amb Marloue. Escriu també 150 poemes amorosos aproximadament. Shakespeare es converteix en l'autor més respectat i admirat fins a tal punt que pràcticament es converteix en amo del teatre fix més important de Londres, el Globe. Després d'aixì, ja venen les seves grans obres com Hamlet o El Rey Lear. El teatre es crema i Shakespeare comença a deixar d'escriure. Després tornarà per escriurà molt poc i pràcticament es retira. Mor el 23 d'abril del 1616.

El teatre barroc en Espanya i el teatre Isabelí en Anglaterra tenen característiques en comú:

- Busquen trencar amb les normes i unitats del teatre clàssic.

- Tenen una coble acció, diferents línies argumentatives.

- Es barreja lo tràgic i lo còmic.

- És important la figura del graciós que aporta el contrapunt còmic. En Espanya sol estar representat per un criat i en Anglaterra per un paiaso. Ho bé fan un paper de bufó o bé de foll.

Teatre de Shakespeare

Primera etapa (1590-1601):

Etapa optimista, potser per les seves obres de joventut. Escribirà moltíssimes de les seves grans comèdies que segueixen la forma argumental de l'equívoc, de l'embolic. Una obra seva molt interessant és El Mercader de Venècia. Narra la història d'en Bassamio, un jove comerciant que té negocis a ultramar i està enamorat d'una dona anomenada Porcia. No té diners per pretendre estar amb ella i li demana diners al seu amic Antonio i aquest, li demana un prèstec a un jueu, en Shylock. Els prejudicis racials són molt importants aquí.

Poemas caballerescos

El Romance de Tebas

Poema d'uns 10.000 versos inspirat, no en la Tebaida d'Estaci, sinó en un resum d'aquesta. Està compost en pars octosíl·labs i, com altres poemes del mateix tipus, lo fantàstic desapareix, i els grecs n’adopten els mètodes francesos de Guerra I el codi francès d’amor cortès.

Romance de Eneas

Obra literària medieval francesa que torna a narrar de manera bastant fidel la Eneida del poeta llatí clàssic Virgili, si bé introdueix alguns temes que no hi són en l’original.

Historia Regum Britanniae

Història dels reis de Bretanya és una crònica pseudohistòrica de Gran Bretanya, escrita pel galès Godofredo de Monmouth, entre els anys 1130 i 1136. El llibre resenya les vides dels reis dels bretons cronològicament, començant amb els troyans que van escapar de la guerra de Troya i van fundar la nació britànica; i acaba quan els anglosaxons van prendre el control del país en el segle VII. Se tracta d'una de les peces centrals de la matèria de Bretanya.

Guido Cavalcanti

Cavalcanti va ser un dels poetes que van conrear a Itàlia el model de poesia galant de la Provença francesa. És gairebé un component tècnic d'aquesta lírica que una dona sigui la destinatària dels versos del poeta. La dona idealitzada, en el cas de Cavalcanti està unida a idees complexes i dramàtiques. Gairebé sempre, l'amor colpeja, fereix, ofega en tristesa a l'amant. És freqüent que l'amor fereixi pels ulls i que la «salut de l'ànima» estigui relacionada amb «esperits» que fugen o s'afebleixen davant la irrupció de la passió no corresposta. Els crítics moderns han vist en aquesta poètica la influència del metge i filòsof Averroes i l'adscripció de Cavalcanti a doctrines hermètiques. El «art poètic» de Cavalcanti, és el seu poema Donna mi prega, exaltat per Pound en el segle XX per la seva precisió descriptiva per a tractar d'un tema abstracte. La poesia de Cavalcanti va ser agrupada sota el nom genèric de Rime («Rimes»). Conté sonets i balades.