Literatura Medieval

1. Èpica medieval:
Chanson de Roland
Raoul de Cambrai
Los Nibelungos
2. Poesia medieval: La lírica trobadoresca --> Gèneres:
Cansó
Sirventés
Alba
Pastorela
Planto
Tensó
Trobadors:
Guillermo X de Aquitania
Bernat de Ventadorm
Marcabrú
Giraut de Bornelh
Arnaut Daniel
2.2. Lírica popular:
Jarchas
Lírica Galaico-Portuguesa
Lírica tradicional castellana
Lírica Germànica --> Els minesinger
Itàlia San Francesc d'Asís
2.3. El Dolce Still Nuovo ---> Poetes: Guido Cavalcanti
2.4. Dante Alighieri, La divina comèdia
2.5. Francesc Petrarca
2.6. sXV--> François Villon, Ausias March, Jorge Manrique

ÈPICA MEDIEVAL


Chanson de Roland

Narra la batalla de Roncesvalles. L’obra tracta d’aquests fets històrics, tot i que transformats: els agressors bascos i navarros es transformen en combatents musulmans, cosa que permet fer de l’expedició una espècie de creuada i els fets es desencadenen partint de la traïció de Ganelón. Roldán és el nebot de l’emperador Carlomagno i té un amic inseparable, Oliveros, personatge no històric. El cas és el següent: Després de set anys de Creuada, l’Emperador Carlomagno ha conquerit Espanya als moros. Tan sols resisteix Zaragoza, ciutat del rei Marsilio. Els francs reben unes sospitoses propostes de pau. Roldán proposa com a ambaixador al seu sogre Ganelón. Aquest creu que el seu gendre pretén enviar-lo a la mort i decideix venjar-se’n. Com a ambaixador prepara la traïció: porta als moros contra Roldán, al que fa responsable del fustigament al que estan sotmesos. Suggereix Ganelón a Marsilio que prometi a Carlomagno el que sigui, que marxin les tropes i així poder atacar la reraguarda francesa, en la que estarà Roldán. Carlomagno torna a França i, a proposta de Ganelón, confia la reraguarda a Roldán. Aquest sucumbeix davant l’enemic. Carlomagno sospita la traïció de Ganelón i l’arresta.

Raoul de Cambrai:
És un cantar de gesta del s. XIII, una mica diferent perquè l'acció és molt ràpida i l'estil és superior als cantars de gesta.
La història està plena de batalles i de canvis en l'argument. El rei Lluís no vol que quan ell es mori, les seves terres es divideixin i aleshores les cedeix a un llinatge al que no li correspon tenir les terres en qüestió. Ligítimament li perteneixen a Raúl i aquest entra en una lluita per lo que creu que li correspon i en les batalles comet tota mena d'atrocitats, és cruel, i sequeix així fins el moment en que Raúl blasfema i Déu li dona l'esquena, aleshores Raúl de Cambrai mor en la guerra.

Els Nibelungos:
És un magnífic poema èpic del s XIII. Està escrit en Alemany per un autor austríac. En el poema es recullen llegendes procedents del nort d'Europa. És un poema d'estil sencill però alhora molt culte. (Wagner en va fer una obra de la història i Fritz Lang va crear "Los Nibelungos" en el cine mut). El protagonista és Sigfrido, pràcticament invulnerable en tot el seu cos menys uen una zona de l'esquena. Al nèixer va ser banyat en sang de drac, cosa que el va fer inmortal menys a l'esquena ja que a l'hora de submergir-se en la sang de drac se li va dipositar una fulla que havia caigut a l'esquena i va cubrir-ne la zona. Sigfrido estima a la princesa Krimilda, però Krimilda és la germana del rei Gunter, que alhora, estima a la princesa d'Islàndia Brunilda i Gunter no vol que la seva germana es casi amb Sigfrido. Brunildo és molt exigent i Gunter, per poder casar-se amb ella ha de superar grans probes. Sigrifo té poders moltespecials, entre ells, el do de la invisibilitat, així que Gunter li demana a Sigfrido que l'ajudi a s'uperar les probes a canvi de poder-se casar amb se germana Krimilda. Sigfrido, invisible, ajudarà a Gunter que superarà totes les probes i es casarà amb Brunilda, i alhora es casen també Sigfrio i Krimilda. Una nit, Sigfrido li explica a Krimilda que va passar les probes enlloc del seu germà, invisible i que és inmortal menys per una zona de l'espatlla. Krimilda li explica això mateix a Brunilda i aquesta se sent enganyada i culpabilitza a Sigfrido. Brunilda ordena al seu millor caballer, Hagen, que, sabent quin és el punt dèvil de Sigfrido, li clavi allà una espasa. Krimilda es queda viuda, demana venjança i es casa, al pas dels anys, amb l'enemic Atila Hunos i, casada amb ella, esclata una guerra terrible entre els Unos i el reinat de Crunter i Brunilda.

POESIA MEDIEVAL

Poesia trobadoresca:
La lírica tobadoresca es poesia que es crea al s XIII en el sud de França. És composate i interpretada per trobadors en llengua occitana. El juglar és un intèrpret, un professional de l'espectacle, humil i anònim tradicionalment que escriu literatura popular. El trobador és autor de poemes i intèrpret alhora. A més a més, el trobador pot pertanyer a qualsevol classe social. Un dels gèneres de la poesia trobadoresca era la Cansó, un poema d'amor cortès. Andreas el Capellà va escriure De amore on hi recull totes les teories de l'amor cortès. Aquest tema importava molt en aquella època perquè era un temps en que l'amor no existia gairebé i on els matrimonis eren la majoria per conveniència.
La filosofia de l'amor cortès es desarrollarà en dues direccions: en la lírica trobadoresca i en la narrativa. El Román Cortés recull obres anònimes com Tristan i Isea.

Literatura Oriental Antiga

1. Literatura Mesopotàmica o Sumèria
L’epopeya de Gilgamesh
2. Literatura India
Els Vedes (s.V a s. IV aC)
Poesia lírica: Hala Satavahana (sI-II dC)
Amaru
Epopeyas: Mahabarata i Ramayana
Apólegs: Panchatantra (s.V dC)
Drama: Kalidasa: Sakuntala
3. Literatura China
Filòsofs: Lao Tse (s.VII aC)
Confuci (s.VI aC)
Poesia: Lai-Tai-Po (VIII dC)
4. Literatura Persa
Avesta (Zaratustra) (s.VIII aC)
Omar Khayyam (s.XI-XII dC)
5. Literatura àrab
Literatura preislàmica: El Corà: Mahoma
Literatura de transició: Al-Muta Nabbi
Poesia aràbiga andalusa: Ali Ibn Hazm: El collar de la paloma
Narrativa: Barloam i Josafat, Les mil i una nits

L’epopeya de Gilgamesh (sXXV aC)

El Poema de Gilgamesh és una narració d’origen sumeri, considerada como la narració escrita més antiga de la història. Es van fer servir tauletes per escriure-la. La versió més completa preservada fins l’actualitat consta de dotze tauletes.
Tracta sobre les aventures del rei Gilgamesh i el seu amic Enkidu. Una de les tauletes relata un episodio exactament igual al de la Bíblia sobre el diluvi. Les aventures per matar al gegant Khumbaba, el descens als inferns i la relació entre déus, semidéus (com el propi Gilgamesh) i mortals li donen un clar origen prehelenístic. El nucli sentimental es troba després de la mort d’Enkidu. Els crítics consideren que es la primera obra literària que fa ènfasi en la mortalitat i immortalitat.
Gilgamesh és el fill d’una deesa i ell actua tirànicament a les terres d’Uruk. Els senyors d’Uruk es queixen als déus i aquests, envien a un doble de Gilgamesh (Enkidu). Gilgamesh és intel·ligent i Enkidu no. Es barallen i Enkidu guanya. Més endavant s’acaben fent amics i passen aventures els dos junts. Gilgamesh rebutja a Ishtar, que l’estima, i ella s’enfada i li envia un toro celeste. Enkidu s’enfronta al toro però més endavant es posa malalt i mor. A partir d’aleshores, Gilgamesh, busca la immortalitat. Aconsegueix creuar les aigües de la mort per passar al més enllà i és allà quan coneix a un ésser immortal, Ut-Napishtim que va aconseguir la immortalitat de la mateixa manera que Noé. Ut-napishtim li diu a Gilgamesh que li revelarà els secrets de la immortalitat si supera unes probes però Gilgamesh no les passa totes i se’n torna a Uruk. En l’última tableta conservada Enkidu aconsegueix tornar per un temps del més enllà i parla amb Gilgamesh.

Els Vedes

Dins de la literatura hindú hi ha els Vedes, són textos escrits en sànscrit que tenen un caràcter religiós i que es conserven en els temples budistes. Un occidental va trobar aquests textos i això va permetre que es pogués comprar i establir-se una connexió entre el sànscrit i el llatí. (W. Jones)

Mahabarata i Ramayana

Són dos llargs poemes èpics relacionats amb la cultura hindú. El Mahabarata s’atribueix a Uyasa. El fil argumental central és una guerra entre dos famílies principesques que lluiten per el poder. És una sèrie de recopilacions d’històries, poemes, etc. Cada heroi té una característica positiva: l’amor, la fidelitat, etc. Encarnen totes les virtuts. Y els seus antagonistes encarnen tots els mals vicis. Els déus són els que dirigeixen aquests personatges. Mahabarata significa “la guerra de barata”.

El Ramayana és molt més breu i més homogeni. S’atribueix a Valmiki. Narra les gestes de Rama, un heroi sobrehumà.

La batalla de Rama contra el rei Lanca

El poeta Hala Satavahana va escriure una sèrie de poemes que segurament els va recollir de la tradició oral (Les setcentes estrofes del rei Hala Satavahana). Aquests poemes narren la història d’una dona que plora l’absència de l’home al que estima. (sI-II dC).

Amaru és potser el poeta més conegut de l’antiguitat hindú. Escriu poemes de tipus epigrama, amb un llenguatge directe i senzill amb temàtica amorosa.

En el teatre, Kalidasa va escriure Sakuntala on el tema principal és la promesa incomplida. Narra la història d’un rei que promet fidelitat a una dona, però l’abandona i l’oblida. Més endavant reconeix al seu fill, que du posat el mateix anell que ell li va regalar a aquella dona.

Panchatantra

És un llibre que tenia la finalitat d’educar als prínceps. Narra la història d’un rei que no confia en el seu fill i encarrega la seva educació a un savi i aquest, l’educa a través de cinc contes. Panchatantra són cinc llibres. En el sVIII van ser traduïts a l’àrab i amb el nom de Calila e Dimna van arribar a Europa. Alfons X en el s.XIII els va traduir al castellà.

El Coran

Coran significa predicació. Mahoma l’escriu en prosa rimada, a mode de versicles. S’inspira en alguns llibres de l’Antic Testament. Està format per 114 capítols que s’anomenen suras. Una primera part del Coran recorda una mica als passatges apocalíptics perquè són visions en somnis del judici final, de la fi del món, de Déu com a origen de la vida. En una altre part del Coran ens trobem històries dels antics patriarques i dels seus profetes. També parla de Jesús, no com a fill de Déu sinó com l’últim profeta. Una altre part del Coran és purament legislativa, els preceptes que tothom qui segueix l’ islamisme ha de seguir. L’última part del Coran gira entorn la lluita de Mahoma contra els incrèduls, el seu èxit (Hègira) a Medina, etc.
Des d’un punt de vista occidental és un llibre molt repetitiu i amb poc valor literari. Per als àrabs és el llibre universal. Aquí començaria l’etapa islàmica, ja que amb Mahoma comença l’ islamisme.


POESIA ARABIGA-ANDALUZA

Sorgeix durant la reconquesta contra els àrabs que envaeixen la Penínsul en el 711. Els poemes sovint són elogis a persones que protegeixen als que els escriuen (Moaxajas) que són escrits en àrab. Dintre de les moaxajas es troben les Jarches, poemes escrits en mossàrab que no tenen autor conegut. Les moaxajas eren escrites per poetes àrabs cultes. La jarcha és gairebé sempre un poema d’amor, la dona que plora l’absència de l’estimat.

Un dels poetes més coneguts va ser Ibn Hazn de Córdoba. El collar de la paloma està escrit en prosa però amb una gran quantitat de poemes intercalats. És un poema d’amor on hi destaquen dues característiques: l’estudi psicològic dels personatges i la sensualitat eròtica.

Narrativa àrab

Barlaam i Josafat: Història mítica fabulada de Buda. En l’obra Barlaam és un príncep el qual el seu pare, el rei, intenta apartar-lo del món per que no conegui les coses dolentes i no pateixi. Barlaam s’escapa del gran palau on resta “empresonat” perquè sent curiositat pel que hi ha més enllà i un cop fora, acaba sent recollit per uns ermitans amb Josafat, que l’educa.
Va ser una de les fonts literàries de La vida es sueño de Calderón de la Barca

Fragment de la pel.lícula: El petit Buda (5 de 8)

Fragment de la pel.lícula: El petit Buda (6 de 8)

Mil i una nits: És un recopilatori de moltes històries diferents recollides de zones geogràfiques diferents, és per això que és una obra molt heterogènia. No es tracta d’una obra educativa sinó lúdica. Dels molts contes que hi surten hi ha alguns que s’han tornat clàssics com: La llàntia d’Aladí, Simbad el mariner, etc. El marc de l’obra és el següent: El sultà Shariyar descobreix que la seva dona és infidel i no tan sols la matarà a ella sinó que decideix venjar-se’n en totes les dones. És aleshores quan comença, a les nits, que una jove vagi amb ell i al dematí, la decapita i així ho fa cada nit. Fins que li toca comparèixer amb el sultà a la filla del visir, Sharasad. Aleshores ella comença un conte que no acaba en una sola nit i el sultà, intrigat per saber el final, li perdona la vida per escoltar la resolució del conte la nit següent. Sharasad acaba el conte i en comença un altre que tampoc acaba en una sola nit, i Shariyar, de nou, li perdona la vida per escoltar-ne el final. I així consecutivament fins que, passats ja tres anys, Sharasad es queda sense més contes per explicar. Però el sultà amb tant de temps, s’ha arribat enamorant de Sharasad així que li perdona la vida i es casa amb ella.

Literatura llatina

La literatura llatina està dividida en quatre etapes. La primera etapa, coneguda com etapa arcaica, és entre els segles III aC i I aC, durant la república. En aquesta etapa bàsicament la literatura llatina imita a la literatura grega. No eren originals, en tots els camps. En aquests inicis es pot parlar de la literatura èpica de la mà d’un esclau grec, Livio Andrónico, que es dedicava a educar als nenes romans. Va educar-los a partir de la Odissea i per fer-ho primer va traduir-la i adaptar-la. El més important en aquesta etapa és el teatre, la comèdia. Ens trobem el millor teatre escrit en llatí. Els dos autors importants en aquella època van ser Plaute i Terenci.

Plaute :

Va treballar com a actor, es va arruïnar arrel de la segona Guerra Púnica i és aleshores quan comença a escriure. Es va tornar molt popular a la seva època. Pren els arguments de les seves obres bàsicament de Menandre però ho adapta genialment al món dels romans, sobretot en el llenguatge, un llenguatge del carrer amb molt d’humor. Plaute va escriure una de les obres més famoses de la comedia, la Aulularia.

L’Aulularia: és la història d’un avar, que en somnis rep la confessió d’un vell i aquest li diu que en el seu jardí hi ha guardat un tresor.

Miles Gloriosus: narra la història d’un legionari ja retirat que es tira floretes sobre les seves heroïcitats, que en veritat, són totes falses. Els personatges de l’obra tenen característiques fixes.

Tan sols una de les seves obres té un argument mitològic, Amfitrió.

Amfitrió: és la història de Júpiter que s’enamora d’Alcmena, la dona d’Amfitrió. Per tenir-la, ho organitza tot de manera que e rei hagi d’anar-se’n a la guerra per, aprofitant la seva absència, transformar-se en el rei y anar-se’n al llit amb ella. Mercuri l’ajuda a preparar-ho tot fent-se passar per el criat.

Terenci:

També era un esclau, era nort-africà. El senador del qual era esclau li va donar la llibertat i li va donar també el seu nom. El seu teatre, posterior al de Plaute, és molt més moralitzant i reflexiu amb un llenguatge més culte. Terencia va escriure històries com Adelfi que narra la història de dos germans bssons, Heautontimorumenos (L’enemic de si mateix), la Andriana, etc.

1. Època arcaica (s.III – s.I aC)
- Èpica: LivI Andrònic
- Teatre: Plaute: L’olla, El soldat fanfarró, Amfitrió
Terenci: Els germans, Heautontimorumenos, La Andriana
- Sàtira: Enni, Lucili
- Prosa: Cató el censor

2. Època clàssica
1. Època de Cèsar o Ciceró
- Poesia: Lucreci: De la naturalesa de les coses
Càtul
- Prosa històrica: Juli Cèsar: La guerra de les Gàlies, Les guerres civils
Nepote: Sobre els homes ilustres
Salusti: El conjur de Catilina
- Oratoria: Ciceró Catilinaries, Filípiques
2. Època d’August (edat d’or)
- Poesia: Virgili: Bucòliques, Geòrgiques, La Eneida
Horaci: àpodes, sàtires, odes, epístoles
Ovidi: Amors, Heroides, Ars Amandi, Metamorfosis, Tristia
Tíbul
Properci
- Prosa històrica y didàctica:
Tito Livi: Des de la fundació de la ciutat

Els textos llatins que encara tenim avui dia és perquè els clergues de l’edat mitjana els van copiar.
Fins a l’època d’August, Roma viu la república, però amb la pujada d’August al tro, comença l’imperi.
La gent amb diners pagava als escriptors per que escrivissin bé d’ells. Qui més va destacar per això va ser Mecenes, d’aquí el nom actual de mecenes.

Juli Cèsar:
Va ser cònsul a les Gàlies. Tmabé esva encarragar de la conquesta de les Gàlies mateixes. Ell escriu per justificar-se i per quedar bé. Quan torna de la guerra forma un triumvirat amb Pompeyo i Craso. Craso mor. Al acabar el triumvirat, com que hamort Craso, comença una disputa de poder entre Pompeyo i Cèsar. Cèsar i Pompeyo comencen una successió de guerres civils i per justificar-se Cèsar savant del poble escriu Les guerres civils. Cèsar guanya les guerres i més endavant, a les escales del senat, és assessinat a punyalades, també pel seu propi “fill” Brutus.

Oratòria

L’oratòria és l’art de l’eloqüència, que dona pas al discurs. El seu autor més famós, sens dubte, és Ciceró.

Ciceró: També va escriure altres tipus d’obra. Els seus discursos eren polítics. Era cònsul i va recolzar a Pompeyo en la guerra civil, però tot i així, va ser perdonat després per Cèsar. També escrivia contra Marco Antonio i per això, va morir assassinat pels partidaris d’aquest.

En la època d’August un dels escriptors més importants va ser Virgili, en el camp de la poesia.

Virgili: Va escriure Les Bucòliques, on exalta la vida del món de la naturalesa, on hi apareixen pastors que expressen els seus sentiments. L’obra està situada a Grècia, més concretament a Arcàlia, un lloc sec i arcaic però que en la poesia el torna un lloc ideal.

Eneida: L'obra va ser escrita per encàrrec de l'emperador Augusto, amb l¡onjectiu de glorificar, atribuint-li un orígen mític, l'Imperi que amb ell s'iniciava. Con aquest objectiu, Virgili elabora una reescriptura, més que una continuació, dels poemes homèrics, prenent com a punt de partida la guerra de Troia i la seva destrucció. L'obra consta de gairebé deu mil hexàmetres dactílics dividits en dotze llibres en els que es relaten la caiguda de Troia, els viatges d'Eneas i l'establiment definitiu d'una colonia troiana en el Laci.

3. Època Postclàssica (s.I – a s.III)
(des de la mort d’August als inicis de la literatura cristiana)
- Prosa didàctica: Séneca: De la vida feliç, Cartes a Lucili
Quintilià
- Història: Tacit, Suetoni, Plini “el jove”
- Novel·la: Petroni: Satiricó
Apuleyo: L’ase d’or
- Poesia: Fàbula: Fedre
Sàtira: Marcial, Juvenal
Èpica: Lucà
4. Literatura llatina – cristiana (des del s.III fins al s.XIV)
San Agustí: Confessions
San Jerònim
Boeci: El consol de la filosofia
San Isidre de Sevilla: Etimologia
San Tomàs d’Aquini

Època postclàssica

Sèneca: Escriu un tipus de prosa filosòfica de caràcter històric. També va escriure tragèdia.

Fedre: Va ser el més important de la fàbula poètica. El que feia era reescriure les fàbules d’Esopo al llatí.

Marcial: Era el més important de la satírica. Era bilbilità (Aragonès). Va ser important pels seus epigrames.

De la novel·la llatina no en queden novel·les, tan sols dos títols, i fragmentaris.

Satiricó: Escrit per Petroni, narra les peripècies quasi picaresques d’un jove romà que explica la seva pròpia vida. Viu aventures de caràcter realista i quotidià i, entre les seves múltiples aventures, algunes eròtiques, es destaca per exemple, el sopar de Trimalgió. És una novel·la escrita en primera persona.

L’ase d’or: Apuyuelo, l’autor, nascut al nord d’Àfrica i aficionat a la bruixeria. La seva obra també es coneix com Metamorfosis. La novel·la està plena d’escenes obscenes i escatològiques. Al protagonista l’intenta seduir una dona que en realitat és una bruixa. Quan ell la rebutja, ella el converteix en un burro i, convertit en burro, viu les seves aventures. Dins de la novel·la ens trobem un relat intercalat de la història d’Eros i Psique (Psique és reptada per Eros, que intenta seduir-la).

Literatura llatina – cristiana

San Jerònim: va traduir la bíblia al llatí.

Boeci: va escriure El consol de la filosofia, obra que serà molt important en l’edat mitjana. Boeci és el primer que defèn la filosofia com a forma de superar psicològicament les desgràcies de la vida.

San Isidre: de Sevilla intenta una espècia d’obra enciclopèdica. Les seves etimologies eren bastant intuïtives.

San Agustí: matava a cristians fins que se li va aparèixer Deu i li va dir que es convertís al cristianisme.

Literatura Grega

L'orígen de Grècia es situa entorn al 2000 a.C. provinent d'un conjunt de pobles del centre d'europa que van ocupar per primer cop la zona de Grècia, els Jonics i els Eolis. Els Jonics emigren a Grècia des de la costa de turquia i un cop allà creen la cultura Micena. Sequidament es converteixen en aqueus. Aquesta època és una època de guerres on regna la monarquia però l'arribada posterior dels Doris fa que les coses canviin amb el sorgiment de les ciutats d'estat, les polis.

Etapes de la literatura Grega

1). Període primitiu o Jònic-Dòric. s X al s VI a.C.

-Poesía èpica: Homer, La Ilíada, La Odissea

Hesíode, La Teogonia

- Lírica: Safo de Lesbos

Filòsofs: Heràclit, Anaximandre

2).Període àtic o època clàssica: segle de Pericles (V)

segle d'Alexandro Magno (IV)

-Teatre: Tragèdia: Eurípides, Sòfocles, Esquil

Comedia: Eristofans, Menandre

-Filosofia: Sòcrates, Plató, Aristòtel

-Història: Herodore, Jenofont

-Poesía lírica: Anacreonre, Píndaro

Fàbula: Fedre

Poesía épica

Homer:

És l'autor de la Ilíada i la Odissea, ambdues obres considerades les més importants en la literatura de la antiga Grècia són les precursores de la literatura occidental. Homer va nèixer a Quíos entre els segles X a IX a.C. Es creu que era ceg. Avui en dia però, alguns historiadors encara posen en dubte si les obres són realment d'Homer i si realment va xistir aquest mateix.

Hesíode:

És l'autor de Teogonia, que narra l'orígen dels Dèus i de Los trabajos y los días que és un poema narratiu amb coneixements de l'agricultura y els sembradors.

Ilíada

El seu nom ve de Troya que en grec significa Ilion. Narra els aconteixements que succeeixen durant els 51 dies en el desé i últim any de la guerra de Troya, de com es troben diverses ciutats i sorgèixen teories de les seves restes. La guerra real va ser per interès econòmic, per el comerç marítim però en el poema es plasma l'orígen del conflicte per un asumpte d'amor.

Els grecs ataquen Troya y la guerra dura deu anys. Durant aquests deu anys, Aquiles dirigeix l'exèrcit. Aquest, s'enfada a causa de que ha hagut de cedir a la esclava d'Agamenón i part del seu propi botí ja que un adiví va alegar que la pesta no acabaria fins que ho fes. Aquiles decideix no lluitar més i no obeir més les ordres de Agamenón. Aquest últim delega el poder en Patrocle (gran amic d'Aquiles). Paris, fill del rei de Troya, té un germà anomenat Hector que mata a Patrocle en la guerra. Davant aquest fet Aquiles es torna boig, acudeix de nou a la guerra i mata a Hector com a venjança pel seu amic. Priamo, rei de Troya, demana el cadaver de Hector per enterrar-lo amb tots els honors a Troya i amb aquest fet, acaba la Ilíada.

Casandra --> germana de Priamo (rei de Troya --> pare de Paris i Hector

Paris --> segresta a Helena, esposa de Menelao --> Menelao germà d'Agamenón (aquest últimorganitza un gran exèrcit contra Troya a causa del segrest)

Aquests y molts altres seràn personatges del teatre d'entre IV a V segles després. Seràn l'argument del teatre grec.

Mort d'Hector per Aquiles

Odissea

És un poema narratiu escrit en vers com la Ilíada. Està constituit per 24 cants i el poema està dividit en tres parts.

La primera part és la Telemaquia, que descriu la situació d'Ítaca en l'absència del seu rei, els problemes de la esposa del rei, Penèlope, i del seu fill Telèmaco contra els que volen pujar al tro ja que creuen que el rei es mort. El rei Odiseo (Ulises en llatí) esta empresonat per la Ninfa Calipso que l'estima i el vol per ella. Fa 20 anys que no se sap d'ell, 10 anys que va durara la guerra de Troya i 10 més en empresonat per Calipso i én la tornada posterior a Ítaca. Els cinc primers cants son al ritme del rapsode. Els Dèus es presenten en el poema dins d'una asemblea on la deesa Atenea exposa el fet que Ulises ja fa massa temsp que es fora de casa i que ha de tornar. Penèlope afirma casarse al acabar de teixir un mantell, el qual desfà per les nits i torna a refer de dia per esperar per sempre a Ulises. Atenea, es tranforma en Mentes (convidat de les festes d'Ítaca) i convenç a Telèmaco per que vagi a buscar al seu pare. Atenea convenç també a Calipso perquè deixi anar a Ulises i aquest es construeix una barca i se'n va. Els Dèus en la seva asamblea recorden les odisees que van passar durant la guerra de Troya.

La segona part és una analepsis, un flashback de les aventures que Ulises passa quan acaba la guerra de Troya fins que es empresonat per Calipso. Les aventures comencen per la topada d'Ulises amb els lotófags, la flor de loto, la flor de l'oblit, el cíclope (fill de Neptú), Polícemo (fill de Neptú també), els Legistrons i el Galateo de Góngora i la Circe (la dona bella, rica i maga). Després ve la part on Ulises viatge al Hades, el món dels morts, a través del volcà Edna i per acabar les peripecies que passa amb les Sirenes, que són aus amb cap de dona que canten i aicí inmobilitzen a les seves preses, amb l'Escila i el Cardibis i amb les vaques del sol (Calipso).

La tercera i última part narra el retorn d'Ulises a Ítaca, el reconeiement de tots cap a Ulises i el càstig amb la mort dels que volien destituirlo del tro en la seva absència.

Període clàssic

Durant aques període sorgeix el teatre que en grec vol dir "veure". Té orígen en els poemes dedicats al Dèu Baco. Sorgeix de la invenció d'un personatge que parla amb la coral i des d'aleshores, sorgeix el diàleg. Amb això, el poema es converteix en una representació dialogada.

El tetare tenia lloc a l'aire lliure en una àrea semicircular. Els presonatges sempre duien mascares, tant en la tragèdiacom en la comèdia.

Gènere dramatic

El teatre neix al segle V a.C.

TRAGÈDIA

És trascendental, sèria. Representa la lluita de l'home contra el destí. Té orígen o bé dels mites, o bé de les llegendes épiques. És bastant anterior a la comèdia. Està relacionat amb els Dèus, els reis i la política. Segona Aristòtil, la tragèdia serveix perquè el públic pateixi en el moment de l'obra ficant-se en el paper del personatge per arribar a una purificació emocional (katàrsis). La tragèdia té tres autors importants:

Esquilo:

Escriu obres que enllaça en triologies. Utilitza un llenguatge solemne i un to trascendental. Els seus personatges són poc pròxims al poble, són gairebè divins. Representa temes filosòfics, morals, religiosos, prenent arguments coneguts de la épica.

Escriu Prometeo encadenado que narra la història de la humanitat que implora el secret del foc a Prometeu i com aquest, al donar-los-hi reb el càstig dels Dèus. Ligat a una pedra mentres un boltor li menja el fetge eternament.

També escriu la Orestiada que, són tres obres amb personatges del cicle d'Argos.

Sòfocles:

Representa el millor moment del teatre grec. És el clàssic de la tragèdia. En els seus temps va tenir una fama important. Continua el teatre d'Esquilo i el perfecciona. Una diferència amb Esquilo és que els seus personatges són més humans, expressen el sufriment amb més naturalitat tot i que segueix amb el to solemne. El protagonista sempre viu un enfrontament destructiu inevitable i acaba sucumbint.

Electra:

Electra té un amor filial cap a Agamenont i això propicia l'assessinat d'Egisto i la destrucció de Climenestra a mans d'aquesta.

Edipo Rey:

Forma part dels personatges del cicle de Tebes. Edipo està casat amb Yocasta i té quatre fills. És rei de Tebes. Tebes viu una profunda epidèmia de pesta i Edipo intenta esbrinar perquè. A travès de Tiresies li ho pregunta a l'Oracle i aquest diu que fins que no es castigui a l'assessí del rei Layo els Dèus no retiraràn la pesta de la ciutat. Edipo comença a investigar i, Apolo (l'Oracle) le diu ell havia de matar al seu pare i casar-se amb la seva mare. Edipo li explica a Yocasta que t'he por de que hagi estat ell el que va matar a Layo perquè els fets que van ocòrrer en el seu assassinat concorden amb un succès que va passar ell quan va matar a uns vandolers. Mé endavant Edipo reb l'avís que el seu pare ha mort. Arrel d'això, Yocasta li diu que no ha de creure a l'Oracle, que com pot veure el que va predicar no està passant realment i també li explica que, l'Oracle li havia dit a Layo que sería assessinat pel seu propi fill i que l'únic fill que va tenir amb Layo va ser abandonat i mort precisament per això. Edipo decideix investigar més fins que se'n adona que és adoptat. El missatger del rei li explica que ell mateix va haver de abandonar el nen al bosc anys enrere i que per pietat el va donar. Així tot concorda, Edipo realitza que la prefocia és real. Yocasta, quen se n'adona que està casat amb el seu fill assassí del seu pare es suicida i Edipo, pres pel dolor s'arranca els ulls i demana que el desterrin (tal i com els Dèus van dir que havia de ser el càstig).

Antígona:

Creont, el germà de Yocasta passa a ser rei regent. Aquest decideix que els dos fills d'Edipo comparteixin el regnat alternativament. El fill major Etèocles es nega i decideix reganr ell sol. Aleshores el germà menor Polínices inicia una guerra contra el seu germà amb el seu exèrcit i ambdos moren a la guerra un en mans de l'altre. Creonte decideix que Etèocles serà enterrat amb honor i que Polinices, per traidor, serà abandonat al bosc perquè se'l megin els voltors. A l'época grega que no fossis enterrat com Dèu mana significava que l'ànima del mort vagaria per la terra eternament. Antígona, germana de Polinices, no pot permetre això i en contra de Creonte decideix enterrar amb honors a Polinices. Creonte decideix enterrar viva a Antígona però aquesta està casada amb el fill del rei regent. Antígona es penja i el seu marit i fill del rei intenta matar al seu pare. L'intent resulta fallit quan es mata a ell mateix en la disputa i la seva mare quan se'n assabenta es suicida. El rei se n'adona dels seus errors quan veu que per les seves accions han mort la seva dona i el seu fill.

Eurípides:
Es caracteritza per humanitzar encara més als seus personatges. La seva obra més coneguda és Ifigenia.

Ifigenia: És la filla que Agamenon ha de sacrificar als déus perquè aquests, el deixin arribar a Troia. Hi ha una gran tempesta i, si la sacrifica, els déus calmaran les aigües.

COMÈDIA
Sorgeix en una època en que les polis democràtiques permetien la crítica i la llibertat d’expressió. És un gènere de crítica social. A diferència de la tragèdia, la comèdia presenta personatges humils, s’utilitza un llenguatge col·loquial, amb acudits, jocs de paraules...El tema és satíric, burlesc, i la història té un desenllaç feliç. La temàtica de la obra es extreta de la realitat, de lo quotidià, i la història és inventada, no recrea una història ja coneguda. No ha de ser realista, a vegades hi apareixen situacions completament inverosímils.

Aristòfanes:
Combinava lo còmic amb els temes seriosos. Sobretot, les seves obres, són de crítica política i de crítica literària. Va escriure Las ranas, que és una crítica a Eurípides, Las nubes, que es una crítica als jutges i Lisístrata.

Lisístrata: Les dones fartes de que els seus marits vagin a la guerra, decideixen fer vaga de zel i no tenir relacions amb ells fins que no aturin la guerra. Els homes, necessitats de sexe, comencen a tenir relacions entre ells.

Película còmica de Lisístrata

Menandro:
Va cultivar la comèdia d’intriga, la que, posteriorment, va seguir representant-se a Roma. No es conserven obres senceres d’aquest autor, tan sols fragments.